Vida i obra
A setze anys s’inicià col·laborant a La Mainada i fou un periodista i assagista prolífic. Militant d’Acció Catalana (fou secretari general de la joventut d’Acció Catalana), tingué càrrecs de responsabilitat a la Generalitat republicana durant la Guerra Civil Espanyola, com la de director general dels serveis correccionals de la Generalitat (juny del 1937 - 1938), on féu una acció justa i humanitària. Al seu llibre Les presons dels altres (1990) explica aquesta experiència.
El 1939 s’exilià a l’Estat francès i no retornà fins el 1948. Aleshores, s’instal·là a Barcelona com a impressor i llibreter i reprengué la seva activitat literària, sense desatendre el contacte amb el món dels exiliats. Des del final dels anys quaranta esdevingué un dels principals enllaços amb el món de l’exili, tant a través de la correspondència com col·laborant assíduament —de vegades signant Blanquerna o Pere Bernat— en revistes de Mèxic, França i Buenos Aires: La Nostra Revista, Pont Blau, Vida Nova, Quaderns i Catalunya, entre d’altres.
A Catalunya col·laborà especialment a La Publicitat, Mirador, Revista de Catalunya i Serra d’Or, entre d’altres. Bona part d’aquestes col·laboracions les feu com a crític literari, amb la intenció de divulgar la literatura en amplis sectors socials.
Fou un defensor i impulsor de la novel·la, amb la voluntat manifesta que el gènere fos un símptoma del procés de normalització de la literatura catalana. En aquesta línia destaquen els assaigs: Una visió de conjunt de la novel·la catalana (1935), La literatura catalana moderna (1937), Antologia de la poesia catalana (1949) i La novel·la catalana (1954) i Un segle de poesia catalana (1968). Com a novel·lista volgué donar testimoniatge de la vida barcelonina amb obres com Vint anys (1931). Aquesta voluntat de normalització del gènere quedà estroncada pel desenllaç de la guerra civil.
Visqué a l’exili (1939-48), i fruit d’aquesta experiència la seva obra augmentà el component testimonial fins al punt de convertir-se en mirall autobiogràfic i de tota una generació. Així s’exemplifica a Tot l’any. Dotze estampes barcelonines (París, 1943) o en novel·les posteriors com Sol ponent (1953), Abans d’ahir (1956), i, sobretot, Tres (Mèxic, 1962, premi Catalònia a Mèxic l’any 1953), una crònica novel·lada de la vida barcelonina entre el 1917 i el 1937 a partir del procés de formació de tres personatges que en són testimonis i que exemplifiquen com es pot vertebrar una societat des de les capes socials mitjanes de la ciutat.
També és especialment interessant la difusió que feu en els anys de la post-guerra de la novel·la policíaca, amb obres com La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960), adaptada per al teatre el 1953 —en col·laboració amb Josep M. Poblet— amb el títol Paral·lel 1934. Estrenà i publicà obres de teatre, entre les quals sobresurt Un home entre herois (1958).
Al final dels anys quaranta abordà estudis històrics pròpiament dits, inicialment de caràcter biogràfic. El 1949 redactà La vida del rei En Pere III, no publicat fins el 1954, que ja comptà amb el padrinatge de Ferran Soldevila. Aquest primerenc treball historiogràfic (encara molt pròxim a la recreació literària) li serví perquè J. Vicens i Vives li encarregués un dels volums de les “ Biografies Catalanes”: Pere el Cerimoniós i els seus fills (1957). Escriví també una tercera monografia sobre un altre sobirà medieval català: Joan I, rei caçador i músic (1958), que havia rebut el premi Aedos l’any anterior i que marcà, segons F. Soldevila, la seva entrada a la maduresa com a historiador.
Al llarg de la dècada del 1960 realitzà un conjunt molt notable d’obres històriques de caràcter divulgatiu, com el seguit de títols publicats per a la col·lecció “Episodis de la Història”: Les unions de nobles i el rei del punyalet, L’expedició dels almogàvers, La revolució francesa i Catalunya i La vida de Ramon Muntaner. També elaborà l’extens volum de síntesi Barcelona. Imatge i història d’una ciutat (1961) i Morts a l’exili. Vivents en la història, recull de petites biografies de P. Fabra, A. Rovira i Virgili i el cardenal Vidal i Barraquer, publicat de manera anònima i clandestina el 1962.
La seva obra més emblemàtica en l’àmbit històric fou, però, l’ambiciosa Història de la premsa catalana (1966), publicada en dos volums i realitzada conjuntament amb Joan Torrent i Martínez (Barcelona 1893 – 1977), col·leccionista i gran especialista en el tema, que ja havia realitzat La presse catalane depuis 1641 jusqu’à 1937 (1937). L’àmplia i detallada síntesi dels dos autors constituí durant molts anys una guia imprescindible per als estudiosos del tema i encara és avui, malgrat alguns errors i inexactituds, una obra de referència obligada.
Fou llibreter, impressor, catalitzador de nombroses iniciatives culturals i traductor (sobretot de novel·les franceses i angleses). Es distingí per una gran capacitat de treball i voluntat de servei. Publicà diverses antologies literàries i altres obres de divulgació literària com La Renaixença catalana (1967). Pòstumament aparegueren també altres obres seves entre les quals sobresurten les narracions inèdites aplegades a Una illa (1992) i Els Jocs Florals de Barcelona en l’evolució del pensament de Catalunya (1859-1958) (1997), de marcat interès històric.
Sobre la seva figura i obra han estat publicades dues biografies, la de Miquel Arimany: Símbol vivent. Biografia de Rafael Tasis (1967) i la de Josep M. Poblet: Rafael Tasis, conducta i exemple (1967).
Bibliografia
- Arimany, M. (1967): Símbol vivent, biografia de Rafael Tasis. Barcelona, Arimany.
- Broch, À. (1991): Literatura catalana dels anys vuitanta. Barcelona, Edicions 62, p. 124-130.
- Danés Sala, A. (2006): “Rafael Tasis als primers anys trenta. Un model d’intel·lectual patriota”, dins L’escriptor i la seva imatge. Barcelona, L’Avenç, p. 208-221.
- Diversos autors (19672): “Record de Rafael Tasis”. Sd’O, any IX, núm. 1, p. 44-50.
- Manent, A. (1986): El molí de l’ombra: dietari polític i retrats 1946-1975. Barcelona, Edicions 62, p. 173-181.
- Poblet, J.M. (1967): Rafael Tasis, conducta i exemple. Barcelona, Grijalbo.
- Real i Mercadal, N. (coord.) (2006): Centenari Rafael Tasis (1906-2006). Barcelona, Generalitat de Catalunya / ILC.
- Simbor i Roig, V. (2007): “Rafael Tasis, el crític que estimava la novel·la”. L&L, 18, p. 233-256.