En l’espectre de les ones electromagnètiques els raigs X es troben en la franja de longituds d’ona compresa entre 100 Å i 10-6 Å. El nom de raigs X els fou donat per W.C. Röntgen el 1895, en descobrir-los i desconèixer-ne la natura. Correntment hom els obté per impacte sobre un fitó metàl·lic (de platí o tungstè) d’electrons accelerats mitjançant una diferència de potencial d’uns quants milers de volts; això té lloc a l’interior d’un tub de vidre tancat on ha estat fet un buit elevat. Hi ha dos tipus de tubs productors de raigs X: els de càtode fred i els de càtode calent. Els primers són tubs de raigs catòdics en els quals hom ha intercalat un obstacle, dit anticàtode, en la trajectòria dels ions entre el càtode i l’ànode; l’impacte dels ions amb l’anticàtode produeix els raigs X. En els segons, que són els més emprats actualment i reben el nom de tubs de Coolidge, els electrons són produïts per efecte termoiònic i incideixen en un anticàtode que no és sinó el mateix ànode. Pel seu poder penetrant, els raigs X són emprats, des de pocs mesos després de llur descobriment, en medicina, per a l’exploració del cos humà. Des del 1912, data dels treballs de M. von Laue i W.H. Bragg, són utilitzats en l’estudi, per difracció i reflexió, dels reticles cristal·lins de les substàncies. El 1913 H.G. Moseley inicià l’espectroscòpia dels raigs X, que permeté la determinació del nombre atòmic dels elements.
m
pl
Física
fototeca.cat
©