Raimon

Ramon Pelegero i Sanchis
(Xàtiva, Costera, 2 de desembre de 1940)

Raimon en el disc A Víctor Jara

Nom amb què és conegut el cantant i poeta Ramon Pelegero i Sanchis.

Es llicencià en història a la Universitat de València. Com a autor del text i de la música de les cançons que canta, es donà a conèixer el 1962 (Al vent) amb un èxit immediat, que confirmava el seu primer disc (1963). El mateix 1963 guanyà el Festival de la Cançó Mediterrània de Barcelona amb Se’n va anar. Sorgit simultàniament i al marge del moviment barceloní de la Nova Cançó (cançó), hi aportà un estil personal i discrepant, que es caracteritzava pel lirisme patètic de les lletres i per l’energia de la construcció melòdica: el segon disc (1964), amb el Diguem no, li assegurà una popularitat definitiva.

La seva producció posterior, abundant i diversa, ha tingut una àmplia repercussió a Europa i Amèrica, tant a través d’actuacions en directe com a través d’enregistraments televisius i discogràfics (Estats Units, França —a l’Olympia, de París—, Uruguai, Argentina, Suècia, Mèxic, Alemanya, Canadà, etc.), i més encara als Països Catalans, on malgrat les intermitents prohibicions governatives, els seus recitals convoquen auditoris multitudinaris. Raimon ha musicat i interpreta, també, poemes aliens: d’escriptors moderns, com Salvador Espriu (Les cançons de la roda del temps, Inici de càntic en el temple, Indesinenter) i Pere Quart, i de clàssics (Ausiàs Marc, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Joan Timoneda). Aquesta part de la seva obra, no sempre motivada per estímuls extraestètics, revela les potencialitats expressives de Raimon, que el situen entre els cantants més importants de l’actualitat internacional en el seu gènere.

Quant a la labor plenament original, si les primeres cançons responien a una vaga inquietud “existencial” (Al vent, La pedra, A colps, Som), de seguida, amb Diguem no, giraren cap a preocupacions d’índole civil i reivindicatòria: els temes del “país”, de la “por”, de la “fam”, s’articulen en una voluntat de denúncia, alhora nacional i de classe. Sense concessions a la moda ni al pintoresquisme localista, Raimon ha traduït en paraules i música les emocions latents del poble dels Països Catalans, fins al punt que el Diguem no ha adquirit la consistència d’himne. Amb un accent irònic, de més a més, recusa la “societat de consum”, i mentrestant, ha confeccionat cançons d’amor. En el volum Poemes i cançons (1973) reuní el text de les seves cançons escrites fins aleshores. Posteriorment publicà els reculls D’aquest viure insistent (1986) i Les paraules del meu cant (1993), volum que aplega tant els poemes propis com els d’altres autors que ell ha musicat i cantat.

La seva discografia comprèn una quarantena de títols, que inclouen tant àlbums d’estudi com concerts i recopilatoris. Entre els més destacats cal esmentar Cançons de la roda del temps (1966), Raimon a l’Olympia (1966), Per destruir aquell qui l’ha desert (1970), Diguem no (1971), A Víctor Jara (1974), Lliurament del cant (1977), Entre la nota i el so (1984), Presència i oblit (1987), Cançons de mai (1997), Rellotge d’emocions (2011), que rebé el premi Ovidi al millor disc en català al País Valencià i Raimon 50 (2013), enregistrament d’un concert fet el 2012 al Liceu de Barcelona per a commemorar el cinquantè aniversari del seu debut a la ciutat. A partir de la dècada de 1990 ha fet concerts retrospectius de recreació de la seva obra, entre els quals destacà el del 1993 (“30 anys Al vent”) i gires pels Països Catalans i ha editat recopilatoris, com ara Raimon. Nova integral. Edició 2000 (2000) i nous reculls en els quals inclou noves cançons i poemes junt amb noves versions de temes ja enregistrats (Recitals al Palau 1997; Clàssics i no, 2002; Raimon-Espriu, poesia cantada 2004) i Raimon 50 (2013), commemoratiu del seu debut a Barcelona. El 28 de maig de 2017, amb el darrer concert al Palau de la Música Catalana del cicle Dotze recitals, posà fi a la seva trajectòria als escenaris. Ha publicat el volum de proses Les hores guanyades (1983), entre biogràfic i assagístic, revisat i reeditat el 2012 amb el títol de La vida immediata. 1981. Diari de treball.

El 1997 rebé la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya i el premi Ondas, el 2012 la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Barcelona i el 2013 els premis Enderrock i Internacional Terenci Moix, ambdós a la trajectòria. L’any 2014 li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El 2015 donà el seu fons audiovisual a la Filmoteca de Catalunya. Aquest mateix any rebé l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana i el títol de fill predilecte de la seva vila natal. L’any 2017 rebé el Premi Nacional de Cultura del CoNCA i el Lifetime Achievement Award del Smithsonian Center for Folklike and Cultural Heritage. Amb la seva muller Annalisa Corti, l’any 2020 creà la Fundació Raimon i Annalisa que, amb seu a Xàtiva i el suport de la Generalitat Valenciana, tenia per missió administrar i difondre el llegat del cantautor.