Estudià al seminari de Barcelona i, morts els seus pares, el 1872 s’encarregà de la tintoreria familiar, que abandonà en dedicar-se a les lletres. El 1891 entrà com a redactor a L’Avenç , i el 1892 passà a la redacció de La Vanguardia com a crític d’art. Amb Rusiñol, defensà el moviment de l’art per l’art i es convertí en un dels iniciadors del Modernisme català. Lluità contra la pintura històrica i costumista, i defensà l’impressionisme, la introducció del prerafaelitisme, la pintura de Puvis de Chavannes, de Whistler, de Besnard, etc, i tot el que significava novetat formal i apropament a Europa.
Participà activament en les Festes Modernistes de Sitges: en la segona (1893) intervingué en la representació de La intrusa de Maeterlinck, i en la tercera (1894) fou premiada la seva prosa poètica La damisel·la santa (1895).
El 1899 entrà com a redactor en cap a La Veu de Catalunya , on esdevingué el crític d’art més influent del seu temps. Aquells anys escriví la novel·la Els sots feréstecs (1901), on plantejà l’enfrontament de mossèn Llàtzer, personificació de l’individu creador que tipificava l’ideal modernista, amb el poble massificat, el qual, desvetllats els seus instints primaris per l’arribada d’una prostituta, posa fi a la lluita del capellà. L’obra, que ell definia com a poemàtica, rompé amb la tradició narrativa vuitcentista i inicià un dels corrents de la novel·la modernista, l’anomenat naturalisme rural .
És autor, també, de dos reculls de contes: Les multituds (1906), on traduí les teories modernistes sobre les col·lectivitats humanes, i el Llibre d’històries (1909). Dirigí un quant temps la revista Hispània i col·laborà a Catalònia , Empori , Almanac de l’Esquella de la Torratxa , Cucut! , etc, i en revistes estrangeres.
Historiador de la pintura catalana, s’inicià amb La pintura gótica catalana del siglo XV (1892), conferència a l’Ateneu Barcelonès, i escriví Història documental de la pintura catalana , treball inèdit de grans ambicions, premiat el 1905 per la Societat Econòmica d’Amics del País, i que amplià posteriorment. Cal esmentar els seus estudis dedicats al s XVIII, especialment a Viladomat, els Tremulles, Flaugier, els Rigalt, etc, dels quals reuní una important col·lecció de dibuixos. Cal destacar, també, la seva activitat com a membre de la Junta de Museus.
Predecessor, en la seva actitud, del Noucentisme, des del 1906 col·laborà en aquest moviment, sobretot amb la Pàgina Artística de La Veu , que creà el 1909 i dirigí fins que se suïcidà, víctima del desequilibri psíquic iniciat arran de la Setmana Tràgica. Deixà inèdit Etapes estètiques , recull de crítiques d’art, publicat parcialment per Eugeni d’Ors el 1916.