Llicenciat en dret a Barcelona el 1917, notari des del 1922, exercí a Barcelona des del 1935 fins a la seva jubilació el 1972. Tingué una participació destacada en la reforma de la Llei hipotecària (1944), en la Llei de redempció de censos (1945), en el decret sobre conservació de l’arxiu històric al Col·legi de Notaris (1945) i en la Llei de fundacions privades de Catalunya (1982). Fou arxiver i degà del Col·legi de Notaris de Catalunya. Destaca la seva feina d’ordenació i investigació històrica dels arxius notarials catalans, especialment el de Barcelona, i publicà, entre altres obres, Privilegis i ordenances dels notaris de Barcelona, Els notaris de Barcelona al segle XVIII, La doble redacció dels antics documents notarials a Catalunya i De l’emfiteusi a l’emfiteusi. Fou membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya i de l'Institut d'Estudis Catalans. L’any 1948 funda la revista Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols i l’any 1976 creà la Fundació Noguera, dedicada a la preservació dels fons notarials antics.
En la seva joventut fou un assidu de la Penya Gran de l’Ateneu presidida per Joaquim Borralleras fins a la Guerra Civil del 1936, i s’hi relacionà amb destacats intel·lectuals com Lluís Llimona, Jaume Vicens i Vives, Josep M. de Sagarra o Josep Pla. Fou el promotor i assessor jurídic de moltes institucions i fundacions culturals, com per exemple el Museu Picasso de Barcelona i les fundacions Joan Miró i Pau Casals. President de la fundació Ynglada-Guillot en la dècada de 1960, i membre del patronat de la Fundació Biblioteca Josep Pla, fins a la seva mort. Rebé la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1972), el Premi Ocell Solar de la Fundació Miró (1988) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1988). El seu fons documental personal es troba dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’any 2000 la Fundació Noguera rebé la Creu de Sant Jordi.