Vida
Fou un dels principals compositors d’òpera del començament del segle XIX. Fill d’un sastre de Tàrrega, allí començà la seva formació musical amb el mestre de capella, B. Feliu. El canonge Creus de la Seu d’Urgell descobrí els seus dots excepcionals, i a l’edat de set anys el feu entrar com a escolà a la capella de música de la catedral de la Seu. Allí seguí la formació habitual de les capelles del segle XVIII i estudià l’orgue amb Antoni Coderch i contrapunt amb Bru Paqueras.
El 1806, encoratjat pel canonge Creus, es traslladà a Barcelona, on amplià estudis amb el mestre de capella de la catedral, Francesc Queralt, i amb l’organista Carles Baguer. A Barcelona pogué conèixer de primera mà el repertori operístic del Teatre de la Santa Creu, on escoltà obres de P. Generali, G. Paisiello i S. Mayr. Amb la invasió del país per les tropes franceses, el 1808 es refugià, com molts altres catalans, a Maó. Allí desenvolupà la seva activitat musical a recer del convent dels franciscans i es casà amb Magdalena España. La seva estada a Maó li fou profitosa, ja que conegué un metge alemany, Cook, que li feu descobrir les obres de Mozart, amb qui Cook havia estudiat.
En retornar a Barcelona el 1814, i emportat pels seus ideals liberals, s’allistà a la Milícia Nacional, una decisió que li portà problemes, ja que amb l’arribada de Ferran VII i el restabliment de l’absolutisme, hagué d’emigrar a Londres, fugint de les represàlies polítiques. Un indult del monarca espanyol li permeté retornar a Barcelona, on ràpidament aconseguí molta anomenada com a professor de música.
En un concert, conegué el duc de Bailèn el qual li encarregà l’organització d’una temporada d’òpera en el Teatre de la Santa Creu de Barcelona i, el 1815, fou enviat per la junta del Teatre a Itàlia on contractà una companyia d’òpera i com a director, contractà el compositor Pietro Generali. El 1818 el substituí al capdavant de l’orquestra i, per al seu debut al Teatre, composà una nova obertura per a l’òpera Il barbiere di Siviglia, de Rossini, que meresqué l’aprovació del mateix Rossini i amb la qual assolí un gran èxit.
Des del càrrec de director, un dels més destacats de l’època, i també gràcies a la seva faceta de compositor, augmentà la seva nomenada. Composà les òperes Adele di Lusignano (1819) i Elena e Constantino (1821), i una nova versió del Il dissoluto punito ossia Don Giovanni tenorio (1822), totes tres influïdes per l’estil rossinià. De fet, molts crítics de l’època coincidiren a comparar l’estil de Carnicer amb el del compositor italià.
Aquest gran èxit arribà a Madrid, i el mateix Ferran VII el reclamà per al Teatro del Príncipe i el Teatro de la Cruz de Madrid. La seva clara antipatia vers l’absolutisme feu que denegués la sol·licitud al·legant la vigència del seu contracte amb el teatre barceloní de la Santa Creu, però Ferran VII ordenà en una diligència al governador de Barcelona el trasllat de Carnicer i tota la seva família a Madrid, en qualitat de pres polític. Un cop arribat, el 1827, li conferí el càrrec de director d’òpera i arxivà les causes pendents contra ell. Als teatres de Madrid continuà desenvolupant una brillant carrera com a compositor, amb les òperes Elena e Malvina (1829), Cristoforo Colombo, amb la qual assolí un gran èxit, i Ismalia ossia Morte d’amore, òpera basada en un llibret de Romani, argument sobre el qual escrigueren òperes Vicenç Cuyàs i Saverio Mercadante.
Quan el 1830 s’obrí el conservatori de música de la reina Maria Cristina, fou nomenat professor de composició. Des d’aquest lloc desenvolupà una tasca docent molt fructífera, i formà, entre d’altres, Baltasar Saldoni i Francisco Asenjo Barbieri.
Treballà també en la composició de noves simfonies —o obertures— operístiques, àries i altres peces que eren intercalades o substituïen fragments de les obres que es representaven al teatre, costum molt estès en aquell temps. Escriví també música religiosa, una Gran Sinfonía en Re (1839) i diversos himnes de caire liberal, com l’Himno a los defensores de Gandesa (1838) i composà l’himne nacional de Xile, amb text de Bernardo de Vera (des del 1847 substituït pel d’Eusebio Lillo).
L’estil de les seves obres seguí la moda italianitzant que llavors dominava l’escena europea. La seva escriptura vocal era elaborada i ornamentada, en una línia similar a l’estètica rossiniana. Gran coneixedor dels recursos dramàtics i de l’orquestració del seu temps, la qualitat de les seves composicions era molt bona. La seva figura és clau per a conèixer els inicis del Romanticisme a Catalunya, en relació amb la pervivència de l’estètica clàssica i les primeres alenades de la música de Rossini.
El seu germà, Miquel Carnicer i Batlle (Tàrrega 1793 — Sevilla 1866), guitarrista de l’escola d’Aguado, s’establí a Sevilla i feu composicions i arranjaments per a guitarra.
Obra
Música escènica
Obertura per a El barber de Sevilla de Rossini (1818); Adele di Lusignano, òpera (1819); obertura per a Il turco in Italia de Rossini (1820); Elena e Constantino, òpera (1821); Don Giovanni Tenorio, ossia lo convitato di pietra, òpera (1822); Elena e Malvina, òpera (1829); Cristoforo Colombo, òpera (1831); Eufemio di Messina, òpera (1832); Ismalia, ossia Morte ed amore, òpera (1838)
Música religiosa
1 missa de glòria (1828); 1 missa de rèquiem per a Maria Amàlia de Saxònia (1829); 1 Tantum ergo a 5 v. (1832); 1 Missa de rèquiem per als funerals de Josep Safont (1842)
Música instrumental
Capricho obligado de piano sobre aires españoles (1829); Capricho obligado de violín con orquesta (1830); Sinfonía característica española (1838); Sinfonía oriental (1838); Sinfonía en re (1839)
Música vocal
Dulce patria (himne nacional de Xile, 1828), nombroses cançons espanyoles, entre les quals: El currillo (1835); La criada (1835); El nuevo serení (1835); El no sé (1836); El poder de las mujeres (1836)
Diversos
Peces per a representacions teatrals, entre les quals: El astracán (1818); Los jueces rancos (1823); La dama blanca (1827); La pata de cabra (1829); Lucrecia Borgia (1835); Los polvos de la madre Celestina (1841); himnes: Oh, Mantua feliz, per al retorn dels monarques espanyols (1828); Himno y loa per al casament de Ferran VII amb M. Cristina de Borbó (1829); De tu pueblo que amante te adora (1852); més de 200 peces instrumentals per a ocasions diverses (valsos, polques, galops, pasdobles, rigodons, etc.)
Bibliografia
- Ramon Carnicer músic, bicentenari, Tàrrega 1789-1989, Museu Comarcal-Tàrrega; Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega..., Tàrrega 1989
- Subirà i Puig, Josep: En el centenario de un gran músico, Ramón Carnicer, Sección de Cultura. Art. Gráf. Municipales, Madrid 1958
- Pagán, Víctor; Vicente, Alfonso de: Catálogo de obras de Ramón Carnicer, Fundación Caja de Madrid, Madrid 1997