Vida i obra
Fill de Lluís Ferran d’Alòs (marquès de Dou i gran especialista en heràldica i numismàtica) i Gertrudis de Dou i de Moner (molt afeccionada a la genealogia), rebé una primera formació preparatòria en el mateix entorn familiar i heretà les afeccions històriques i bibliogràfiques de la família.
Estudià filosofia i lletres (1902-06) a la Universitat de Barcelona i entrà en contacte amb qui fou el seu mestre principal, Antoni Rubió i Lluch, que el decantà cap als Estudis Universitaris Catalans i el feu entrar a l’Institut d’Estudis Catalans com a secretari redactor, ja d’ençà de la fundació de l’entitat, el 1907. La bona entesa entre tots dos es reflectí en diferents col·laboracions: Alòs-Moner acompanyà el seu mestre en els viatges de recerca que feu a Itàlia i a Grècia (1909) (les impressions dels quals li serviren de base per a la seva conferència Impressions d’un viatge a Grècia, publicada el 1911 pel Centre Excursionista de Catalunya) i tingué una col·laboració destacada en la confecció de l’aplec Documents per a la història de la cultura catalana medieval (1908-21) i en el Diplomatari de l’Orient català 1301-1409 (1947), les dues obres més emblemàtiques de Rubió i Lluch.
En l’època escolar feu amistat amb Francesc Martorell i Jordi Rubió, i en el decurs dels estudis mitjans i universitaris amplià el cercle, amb Ferran Valls i Taberner, Lluís Nicolau i d’Olwer, Agustí Calvet Gaziel, i amb tot el grup de deixebles de Rubió i Lluch que tingueren —com ell mateix— un paper transcendental en l’orientació de l’IEC del primer terç del segle XX. Contribuí a organitzar l’exposició del llibre català al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906).
Uns quants anys després de la seva llicenciatura, fou becat a l’Escola Espanyola de Roma (1911-13), organitzada per la Junta de Ampliación de Estudios i l’IEC, on hi havia Josep Pijoan de secretari. L’estada li permeté afermar la seva formació (amb visites freqüents als Arxius i Biblioteca del Vaticà) i casar-se, el 1912, amb la napolitana Maria Maltese, que esdevingué una assídua col·laboradora en feines erudites, fins al seu traspàs, el 1929. Aquesta estada romana és també l’origen de la seva preocupació constant per les relacions culturals italicocatalanes i del seu interès per Dante Alighieri (que el dugué a convertir-se en un veritable especialista en el poeta florentí i a fundar, a Barcelona, una societat consagrada a l’estudi de la seva vida i obra).
Retornat a Barcelona el 1913, reprengué les funcions de secretari redactor de la Secció Historicoarqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i, l’any següent, entrà a la Biblioteca de Catalunya, on s’ocupà sobretot dels documents històrics i dels manuscrits. Per encàrrec de l’Institut d’Estudis Catalans feu, el 1915, una missió de recerca, amb Jordi Rubió, a l’Arxiu Capitular de Tortosa.
El 1917 fou nomenat professor de l’Escola de Bibliotecàries, i el 1918 es doctorà a Madrid amb la tesi Los catálogos lulianos. Contribución al estudio de la obra de Ramon Llull, on inclogué bona part de la recerca feta a Roma i a altres ciutats italianes, que li permeté localitzar alguns manuscrits desconeguts. El 1918 fou nomenat membre adjunt de l’IEC, i dos anys després, membre numerari. L’any 1920 fou elegit secretari general de l’Institut, després de la destitució d’Eugeni d’Ors. Aquesta circumstància d’accés al càrrec sovint ha anat en contra seva i no s’ha insistit prou en els seus mèrits personals; certament, ell responia millor que d’Ors a la figura d’intel·lectual funcionari que pregonaven els components de l’anomenada segona generació noucentista (Jaume Bofill i Mates, Francesc Martorell, Jordi Rubió, Ferran Valls i Taberner, Ramon d’Abadal, etc.), que eren amics seus i que foren els que impulsaren la campanya contra Xènius. Tanmateix, aquesta no era pas la seva única qualitat, ja que a més era un erudit reputadíssim, tenia un coneixement molt minuciós del funcionament de la institució (n’era el secretari redactor més antic) i mai no feu un ús personalista del càrrec.
Abans d’assumir aquesta secretaria, la seva trajectòria erudita s’havia orientat (d’acord amb els criteris defensats pel seu mestre Rubió i Lluch) a realitzar treballs monogràfics a partir d’una gran recerca documental i centrats, sobretot, en estudis bibliogràfics o en figures clau de la cultura catalana medieval. Arnau de Vilanova, Ramon Llull i Dante Alighieri foren els temes principals del seu estudi. Sobre Arnau de Vilanova destaca una col·lecció de documents que no enllestí (1909-12), La marmessoria d’Arnau de Vilanova (1923), i l’edició de Confessió de Barcelona (1921) i del text català de la Informatio beguinorum. Quant a Ramon Llull, El manuscrito Ottoboniano (1914), la tesi Los catálogos lulianos (1918), l’edició crítica de Poesies (1925), l’estudi monogràfic Idees lul·lianes de comunitat universal (1931), Pàgines escollides de Ramon Llull (1932) i el catàleg inèdit dels manuscrits lul·lians de Roma. Tenen molt de relleu les cròniques sobre Vilanova, Llull i Dant als volums VII-VIII de l’Anuari de l’IEC. Entre els més de tres-cents títols que inclou la seva bibliografia erudita també cal esmentar Autors catalans antics. I: Historiografia (1932), Pàgines escollides de Ramon Muntaner (1936) i Flors de Petrarca de remeys de cascuna fortuna (1936). També estudià Anselm Turmeda, destacant l’article “Les profecies d’en Turmeda” (Revue Hispanique, 1911).
Col·laborà des de jove a les revistes catalanes i també a la Revue Hispanique i als Cuadernos de Trabajos de l’Escola de Roma i redactà molts articles per a l’Enciclopedia Italiana Treccani.
A partir del seu nomenament com a secretari general de l’IEC hagué d’orientar el gruix de la seva activitat escrita a les feines derivades del seu càrrec, sense desatendre, però, les adquirides com a primer adjunt de la Biblioteca de Catalunya i com a professor de l’Escola de Bibliotecàries (en els períodes 1917-24 i 1930-39, ja que fou depurat per la dictadura de Primo de Rivera) i, posteriorment, de la Universitat Autònoma de Barcelona dels anys trenta (on fou professor de literatura italiana). També s’ocupà de la redacció de les memòries anuals de l’IEC i de la Secció Historicoarqueològica, de bona part dels voluminosos anuaris (bàsicament dels tres corresponents a 1915-20, 1921-26 i 1927-31) i del llibre L’Institut d’Estudis Catalans. Els seus primers XXV anys (1935). Durant aquesta llarga etapa s’interessà per la historiografia; no en va fou, amb Nicolau d’Olwer, el representant de l’IEC a la Unió Acadèmica Internacional i al Comitè Internacional de Ciències Històriques (ja en la seva etapa preparatòria, el 1923) i, com a tal, s’encarregà de redactar els informes sobre els treballs realitzats per aquestes entitats que aparegueren als anuaris de l’Institut i de presentar als congressos internacionals d’història algunes comunicacions com Les ordinations des maisons royales d’Aragon et Majorque (Brussel·les 1923) o Un siècle d’historiographie catalane 1836-1936 (Zúric 1938).
Així mateix, assumí —també per encàrrec de l’IEC i dins el pla general de publicació de les cròniques catalanes— l’edició de la Crònica de Pere el Cerimoniós, que no pogué finalitzar, tot i que arribà a redactar-ne les notes corresponents al capítol primer, que foren publicades en la “Bibliothèque Méridionale”. El seu interès per les antigues cròniques el dugué a realitzar un recull dels fragments de les més significatives en el llibre Autors catalans antics. I: Historiografia (1932) i a reunir les Pàgines escollides de Ramon Muntaner (1936).
El 1924 entrà a la RABLB (on llegí el discurs “Els bestiaris a Catalunya”) i fou també membre de l’Acadèmia de l’Arcàdia de Roma. Durant la Guerra Civil Espanyola, col·laborà a preservar la BC i a assegurar la continuïtat de l’IEC enmig d’aquelles circumstàncies tan excepcionals. Morí d’un atac de cor, quan Barcelona ja era ocupada per les tropes franquistes, immediatament després d’una visita a Valls i Taberner perquè intercedís en favor seu (tenia un expedient de responsabilitats polítiques) i del seu fill Lluís (presoner per haver estat tinent de l’exèrcit republicà) davant les noves autoritats. Deixà una valuosíssima biblioteca particular que es conserva a la seva casa del passatge de Garcini.
Bibliografia
- Aranda, Q.; Marcet, P. (1988): “El medievalisme acuradament estotjat”, Diari de Barcelona, 20-XII-1988, p. VI, Suplement “Llibres” [reportatge sobre la seva biblioteca particular].
- Balcells, A. (2003): Ramon d’Alòs-Moner i de Dou, semblança biogràfica. Barcelona, IEC.
- Batllori, M. (1989): “Evocació de Ramon d’Alòs-Moner”, La Vanguardia, 7-II-1989, p. 49.
- Coll i Alentorn, M. (1991): “Ramon d’Alòs-Moner”, Historiografia. Obres I. Barcelona, Curial Edicions Catalanes-PAM.
- Medina, J. (1987): Riquer, M. de; Comas, A. i Molas, J. (dir.): Història de la literatura catalana. Part moderna. Barcelona, Ariel., vol. 10, p. 201-202.
- Rubió i Balaguer, J. (1991): Obres completes de Jordi Rubió i Balaguer. Vol. IX: Mestres, companys i amics. Barcelona, PAM, p. 61-62.