Ramon Gomis i de Barbarà

(Reus, Baix Camp, 25 de desembre de 1946)

Metge endocrinòleg, dramaturg i escriptor.

Trajectòria científica

La seva carrera científica està vinculada a l’Hospital Clínic de Barcelona, adscrit a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1972. Després d’especialitzar-se en endocrinologia i nutrició (1976), es doctorà el 1982. Cursà un postgrau a la Universitat Lliure de Brussel·les (1982-84), i aquest darrer any s’incorporà com a metge adjunt a l’Hospital Clínic, on ha estat cap de la Secció de Diabetis (1992-98), del Servei d'Endocrinologia (1998- 2003), membre (2003) i director (des del 2008) de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, de l'Institut d'Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i director científic del Centre d'Investigacions Biomèdiques en Xarxa de Diabetis i Malalties Metabòliques Associades (Ciberdem) (des del 2008). Professor titular de la Universitat de Barcelona (2002), és també director de l'Institut de Salut Carlos III del Ministeri de Ciència i Innovació (des del 2007).

Especialista en diabetis, ha investigat els defectes moleculars i metabòlics dels illots pancreàtics en la diabetis mellitus. Entre els seus èxits científics destaca el descobriment de l'efecte antiobesitat del tungstat sòdic, les seves dianes moleculars i les seves possibles accions metabòliques en la diabetis, la dislipèmia i l’obesitat. Ha descobert també nous mecanismes de regeneració de l'illot pancreàtic en models experimentals i ha treballat en la prevenció de la nefropatia diabètica mitjançant blocadors ARA-2 i en estratègies de prevenció de la diabetis mellitus tipus 2.

Autor de nombrosos articles en revistes mèdiques, ha estat guardonat, entre d'altres, amb els premis Pi i Sunyer de bioquímica de l’Institut d'Estudis Catalans (1985); Leandre Cervera d’endocrinologia de l’Institut d'Estudis Catalans (1985); de la Sociedad Española de Diabetes en Investigación Básica (1994); de Recerca Biomèdica de la Fundació Lilly (2002); Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic (2002); de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació (2005); i la Silver Medal del Mediterranean Group of Study of Diabetes (2005). L’any 2013 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans (Secció de Ciències Biològiques) i rebé també la Creu de Sant Jordi.

Trajectòria literària

Fundador i director de la companyia La Tartana (1969), és autor de la trilogia dramàtica de caràcter social composta per Petita història d’un home qualsevol, quinze escenes del món rural del Baix Camp, amb la qual el 1970 guanyà el premi Joan Santamaria de teatre; Vermell de xaloc (1972), d’ambient mariner, situada a Cambrils, i Llumí d’or (1975), ambientada al Reus industrial. Després d’onze anys allunyat de l’escenari, reprengué l’obra dramàtica, ara més centrada en el personatge: Capvespre al jardí (1986), dirigida per Lluís Pasqual al Teatre Lliure i que obtingué el premi Crítica Serra d’Or (1990); Al fil de la mar (1992), obra impressionista que explora el vincle entre el creador i la seva obra per tal de conjurar una mort ineluctable, obra on ressona un homenatge a Fabià Puigserver i El mercat de les delícies (1996). L’any 2012 estrenà L’espiadimonis. Ha conreat també la prosa amb les cròniques Barques i fogons. La Frau (1990), Viatge a la Mar de la Frau (premi Narrativa Enciclopèdia Catalana 1992), Cròniques de la Costa Daurada (1992), Reus, un passeig per la ciutat (1994, amb Josep Borrell) i El Gabriel Ferrater de Reus (1997), una biografia del poeta.