Vida i obra
Estudià dret a Cervera. Advocat en exercici, també fou professor de dret a la Universitat de Barcelona. Fou secretari de les diputacions de Girona (1824) i Barcelona (1820-22) i de l’Ajuntament de Barcelona (1833).
Fou membre del cercle d’intel·lectuals que introduïren el corrent romàntic europeu a Catalunya a través de publicacions com El Europeo i traduccions de literatura estrangera. Aquest cercle ajudà a la recuperació i consolidació del moviment literari en català a partir de les primeres dècades del vuit-cents. Fou membre actiu de diferents plataformes culturals i científiques. Amic d’Aribau, sembla que el 1817 aquest li trameté alguna composició en català perquè la hi corregís. El 1815 fou un dels fundadors de la Societat Filosòfica de Barcelona —n'era secretari el 1817—, i posteriorment fou membre també de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, de la de Bones Lletres (1820) i de les econòmiques de Barcelona (1822), Saragossa (1821) i València (1843). A partir de la dècada del 1840 tingué un paper actiu en la vida cultural de la ciutat amb l’organització de l’Arxiu Municipal des del 1848 i com a vocal de la Comissió de Monuments Històrics i Artístics.
Inicià la seva activitat literària i periodística de molt jove: hom li atribueix, encara que sense fonaments, un poema en català, La persecució dels porcs —de caràcter satíric i en octaves reials—, aparegut al Diario de Barcelona el 1808. Sigui com vulgui, col·laborà a El Constitucional i a Diario de Barcelona. D’idees liberals de jove, amb el pas dels anys s’anà acostant cada vegada més a la tradició i a la religió: així, el 1851 publicà a El Àncora un llarg poema en català dedicat a Antoni Claret, que partia llavors cap a Cuba, i escriví, en vers castellà, uns Cuadros histórico-religiosos, que no foren publicats.
La seva obra pròpiament literària, que signà sovint com a Montano, a part una cançó lírica en elogi del general Manso, que publicà en català, i la traducció catalana, inèdita, dels himnes del breviari romà, és tota castellana, i comprèn sobretot drames teatrals —La esposa feliz (1815), El heroísmo en su colmo o las víctimas del tres de junio (1815), El sitio de París (1933), Sofía y Demetrio o la conjuración de Atenas (1837)— i alguna composició poètica, com Las ruinas de Montserrat (1815).
Traduí al castellà René, de Chateaubriand, autor que influí força en la seva obra. Publicà també Memorias sobre las causas físicas de los terremotos (1817), Bosquejo de las antiguas Instituciones de Cataluña (1836), La Verge o historia de la Mare de Déu (1842, 2a ed. francesa), la memòria sobre l’Origen, vicisitudes, trabajos literarios y estado actual de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, llegida en l’acte d’adjudicació de premis del certamen del 1842, Discurs necrològic de D. Ignasi Santpons i Barba (1846) i Noticias históricas [...] del famoso santuario de Nuestra Señora de Montserrat (1855).
Bibliografia
- Corominas, J. (1849): Suplemento a las Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes.... Burgos, Impr. de Arnaiz.
- Montoliu, M. de (1955): “La Academia de Buenas Letras y el Romanticismo”, Historia y labor de la Real Academia de Buenas Letras desde su fundación en el siglo XVIII. Barcelona, p. 169-170.
- Pons i Gallarza, J.L. (1868): Recuerdos biográficos de R. Muns i Seriñá. Barcelona, Verdaguer.