Dedicat professionalment a la direcció de l’empresa familiar (Embotits Sala), s’inicià en política al final del franquisme i, poc després de prendre part al Primer Congrés de Cultura Catalana (1975), s’adherí a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), partit pel qual fou diputat el 1977 (dins del Pacte Democràtic per Catalunya) i el 1979 dins Convergència i Unió. El 1980 dimití el càrrec per a presentar la candidatura al Parlament català, on assolí l’escó el 1982, bé que aquest any tornà al Parlament espanyol com a senador. Reelegit en aquest càrrec el 1986, el 1989, i el 1993, fou sovint portaveu de CiU al Senat. Retirat de la vida política el 1996. A més de la política, desenvolupà des de molt jove una destacada activitat en la identificació i preservació del patrimoni arquitectònic i històric, molt especialment de l’arquitectura romànica a l’Alta Garrotxa. Des del 1959 col·laborà amb Miquel Oliva i Prat (aleshores delegat d’arqueologia de l’estat) i el 1960 fou cofundador de l’Associació Arqueològica de Girona. Fou també fundador i president de l’Associació d’Amics de l’Alta Garrotxa, patró del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i membre de l’Associació d’Amics de l’Art Romànic. Publicà, amb Narcís Puigdevall, el catàleg del romànic a l’Alta Garrotxa (1980) i, el 1984 (juntament amb J. M. Melció), Caminant per l’Alta Garrotxa, exhaustiva descripció d’aquesta subcomarca.