Expressió de l’intent de reduir l’univers a unitat coherent i intel·ligible, la proclama d’una raó del món es troba ja a l’inici mateix de la filosofia occidental, bé que aquesta raó és denominada diversament (sigui com a logos, o com a noûs, o idea, etc), i passa així mateix al món cristià com a proclama del diví (anomenat, en aquest sentit, intel·lecte arquetípic, providència, etc). Amb la progressiva secularització que la modernitat comporta, l’afirmació de la raó esdevé com més va més explícita: una raó, d’altra banda, que no és en el fons sinó hipòstasi —i, sovint, quasi personificació— de la raó humana mateixa. En Hegel aquesta raó, sinònim d’esperit i d’idea absoluts, abasta alhora el finit i l’infinit, la natura i la història, la necessitat i la llibertat, la consciència i l’autoconsciència, l’individu i la societat, etc, i n'és la síntesi; l’adequació entre raó i món, entre racionalitat i realitat, és, doncs, total. La radicalitat d’una tal pretensió ha estat precisament factor important per al sorgiment d’una reacció antiracionalista, i àdhuc irracionalista, que perdura encara avui; la qual cosa no vol dir, tanmateix, que hom no continuï cercant una raó darrera, i com més va més universal i vàlida, tant de la natura com de la història (la general insistència en l’exigència de cientificitat a tots els nivells, així com diversos dels més estesos corrents filosoficocosmovisionals del s. XX, en són testimoni).
f
Filosofia