En aquest sentit el terme de raó sol ésser diversament qualificat per l’adjectiu corresponent, i així hom parla de raó analítica tot referint-se a la comprensió més tradicional de l’ús de la raó, en contraposició a l’anomenada raó dialèctica, que expressa l’exercici dialèctic d’aquesta facultat. Important és, així mateix, la distinció entre raó pura, que és la raó —entesa en el sentit kantià de contraposició amb l’enteniment— en tant que referida als principis a priori del coneixement, i raó pràctica, és a dir: en tant que referida als principis a priori de l’acció humana. Cadascun d’ambdós tipus de raó és objecte de la crítica corresponent, que Kant estableix per tal de delimitar el valor i l’abast de llur ús; i el mateix ha estat fet actualment per J.P.Sartre, en relació amb la raó dialèctica hegelianomarxista, i per A.Dempf, en relació amb l’anomenada raó històrica, terme que es refereix a l’exercici de la raó propi de la consciència històrica, l’estudi filosòfic de la qual troba en Dilthey una de les més típiques expressions. El problema dels diferents usos de la raó, de les diferents maneres d’entendre l’exercici que hom ha de fer d’aquesta facultat, és present també, d’altra banda, bé que d’una forma només indirecta, en la cèlebre qüestió de les relacions existents entre fe i raó, religió i ciència o teologia i filosofia. Aquesta qüestió, fonamental al llarg de la història filosòfica de l’Occident cristià, restà, tanmateix, desconeguda fins als s. XI o XII, pel fet que hom suposava l’harmonia connatural entre raó i revelació; però de fet operava ja virtualment aleshores, en tant que hom pressuposava la primacia de la fe sobre l’exercici de la intel·ligència (primacia que és palesa en expressions medievals com la de nisi credideritis, non intelligetis o les de credo ut intelligam i fides quaerens intellectum), és a dir: hom reconeixia ja, bé que no fos conscientment, un ús creient de la raó que no havia d’ésser idèntic al que podia fer-ne un no cristià. La qüestió fou plantejada explícitament a partir de l’anomenada doctrina de la doble veritat, que tractà àmpliament la filosofia àrab medieval i que, en l’escolàstica dels s. XIII i posteriors, determinà la recerca de diverses solucions al problema: des de la d’una subordinació de la raó a la fe (la filosofia és entesa, aleshores, com a simple ancilla theologiae) i, a la inversa, la de l’afirmació que la raó no és sotmesa a la revelació, pel fet que aquesta no conté res que sigui contrari a aquella, fins a la d’una harmonia entre ambdues consistent a situar-les a diferents nivells o ordres (la raó, en aquest sentit, podia ésser reconeguda com el primer en l’ordre del coneixement o en l’àmbit de la immanència, bé que no ho fos en l’ordre de la realitat o en l’àmbit de la transcendència, en els quals la fe tenia la prioritat).
f
Filosofia