Vida
Tot i que el 1892 la seva família es traslladà a Barcelona, ella no hi anà fins uns anys més tard, per entrar a treballar en un taller de costura. Allà conegué Maria Oliver, una artista del saló La Gran Peña que la introduí en el món de la cançó. El 1907 debutà en aquest saló, amb el nom artístic que la feu famosa arreu del món, i de seguida esdevingué una de les cupletistes més populars del Paral·lel barceloní. El mateix 1907 feu diverses gires per Espanya que la dugueren a Bilbao, Sevilla, València, Múrcia i Cartagena. L’any següent es presentà al Teatro Alfonso de Madrid, on assolí un gran èxit, que es repetí al Trianón i el Salón Madrid. El 1911 debutà com a primera figura a l’Arnau de Barcelona, i per aquesta època abandonà l’estil picaresc, tan en voga, i optà per un estil més melodramàtic i lànguid, a l’estil italià. Raquel Meller acostà el cuplet a una gran quantitat de públic, incloent-hi intel·lectuals com Àngel Guimerà.
L’any 1919 es traslladà a París, on debutà a l'Olympia amb La revue des souhaits. Aquell mateix any es casà, a Biarritz, amb l’escriptor Enrique Gómez Carrillo; se'n separà el 1922, i més tard es casà amb Edmond Sayac. A París començà la seva carrera internacional, que la dugué a Londres (1920), Berlín, Nova York, l’Argentina, l’Uruguai i Xile. Del 1930 al 1937 treballà principalment a França, on feu tant de cupletista com d’actriu de teatre i cinema. Protagonitzà diversos títols francesos i nord-americans durant el període del cinema mut.
També protagonitzà i cantà en el curt de Marcel Silver, El noi de la mare (1926), un cuplet en català que formava part d’una sèrie de cançons filmades per la Fox amb el sistema sonor Movietone, a la manera de clips musicals (La tarde de Corpus, La mujer del torero i Como la flor), que es projectaven abans dels llargs. També destacà per la seva composició de la protagonista de les dues versions de Violetes imperials (Violettes impériales, 1923, muda, i 1932, sonora, Henry Roussell), adaptació de l’opereta homònima en la qual cantava la popular La violetera.
En el cinema debutà en Los arlequines de seda y oro (1918-19, Ricard de Baños), al costat d’Asunción Casal i la seva germana Tina. Cal destacar l’èxit que assoliren films com La gitana blanca (1923), Violetas imperiales —tant en la seva versió muda (H. Roussel 1924) com en la sonora (1931)—, Carmen (J. Feyder 1926), Nocturno (1927) o La venenosa (1928). El 1939 tornà a Barcelona per treballar en la companyia Los Vieneses, i actuà en les revistes La violetera (1940-41) i Luces de Viena (amb A. Kaps i F. Joham, 1943), després de la qual es retirà.
Cantà sempre en català i en castellà. Les seves interpretacions més personals foren La violetera, El relicario, Flor de té, o Mala entraña, totes elles de caràcter dramàtic, el que millor s’adequava al seu tarannà. Charles Chaplin il·lustrà musicalment el seu film City Lights amb La violetera, en honor seu.
Altres films
1923 La rosa de Flandes (Les pppimés), H. Roussell.
1924 La terra promesa (La terre promise), H. Roussell.
1926 Carmen (Carmen), J. Feyder.
1928 La venenosa (La venenosa), R. Lion.
Bibliografia
- Barreiro, X. (1988): Raquel Meller. Barcelona, Edicions de Nou Art Thor.
- Castro, A. i Cano, J.L. (1993): “Raquel Meller, el alma del cuplé”, Aragoneses ilustres, ilustrados e iluminados. Saragossa, Diputació General d’Aragó, p. 186-191.
- Lladó, J.M. (1963): Raquel Meller. Barcelona, Alcides.
- Pemán, J.M. (1970): “Con Raquel Meller”, Mis almuerzos con gente importante. Barcelona, DOPESA, p. 119-125.
- Pineda, D. (ed.) (1991): “Raquel Meller”, Las folklóricas y el cine. Huelva, Productora Andaluza de Programas / Festival de Cinema Iberoamericà.
- Pujol, R. (1956): Raquel Meyer, vida y arte. Barcelona, José Janés Editor.
- Saiz Valdivieso, A.C. (1988): Me llamaron Raquel. Bilbao, Laida. Edición e Imagen.
- Sempronio (1959): “Violetas para Raquel Meller”, Los barceloneses. Barcelona, Barna, p. 35-38.