El primer, Josep Real i Homs (cap del taller: 1721-54), fill del mas Ral de Taradell, es formà amb Jacint Moretó i establí taller independent, que fou continuat pels seus fills Vicenç Real i Vernis (1754-72) i Antoni Real i Vernis (1781-97), autors d’innombrables retaules, desapareguts recentment, a les esglésies de Vic i de la diòcesi, com els de Corcó, del Carme de Vic i el conservat a Gombrèn, obrats per Vicenç; els de les capelles laterals de la Gleva, el de Sant Pere de Torelló, el de Sant Boi de Lluçanès, de Sora i de Sant Hipòlit de Voltregà, obrats per Antoni, que també esculpí molts dels retaules de les esglésies vigatanes: dels Trinitaris, dels Dolors i de Sant Felip. Llur modalitat és característica pel concepte de la composició i de l’aplicació ornamental en el domini de la talla que predomina en la distribució dels elements arquitectònics, en la finor d’execució dels alts relleus i en l’expressió de les imatges.
Continuaren el taller els fills de Vicenç, Francesc Real i Josep Real, sota la direcció d’Antoni, el fill del qual, Joan Real i Vicenç, morí abans que ell i deixà una filla, que es casà amb el fadrí cap de taller Josep Gros i Oliveres (1792-1857). El succeí el seu fill Josep Gros i Real (1798-1867), que intervingué com a professor de l’Escola Municipal de Dibuix (1836). Aquest prosseguí en l’obra de diversos retaules neoclàssics de la catedral de Vic en un període d’esllanguiment del taller, que encara continuà el seu fill Josep Gros i Bancells, que el 1870 el traspassà al seu fadrí major Agustí Potellas i Escayola (1870-1913).