Moltes vegades aquests elements acaben dominant el relat i en condicionen el desenvolupament i el desenllaç, però mantenint sempre un registre d’objectivitat i quotidianitat. El terme es popularitzà sobretot els anys seixanta per a designar l'obra d'una sèrie d’escriptors llatinoamericans que feien un ús especialment abundant d’aquest recurs, entre d'altres, Jorge Luis Borges, Julio Cortázar o, sobretot, Gabriel García Márquez, autor de Cien años de soledad (1963), obra considerada l’exemple més acabat. Tanmateix, hom pot identificar aquesta tècnica en escriptors europeus molt anteriors, entre els quals figuren els expressionistes alemanys dels anys vint. El realisme màgic és força present en l’obra de Dino Buzzati, Italo Calvino, Günter Grass i, en la literatura catalana, Pere Calders.
m
Literatura