La seva família emigrà el 1967 a Istanbul, on obtingué una diplomatura en empresarials. Fou futbolista semiprofessional i treballà també com a funcionari de transports. Els anys setanta entrà en contacte amb el moviment islamista i s’afilià al Partit Islàmic de Salvació de Necmettin Erbakan, abolit pel govern militar (1980-83) i posteriorment refundat amb el nom de Partit del Benestar (Refah Partisi).
Elegit alcalde d’Istanbul (1994), el 1996 el govern imposà la dissolució del Partit del Benestar, que fou refundat amb el nom de Partit de la Virtut, al seu torn dissolt el 1999. Condemnat a quatre mesos de presó per incitació a l’odi religiós l’any 1998, el novembre del 2002 el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (Adalet ve Kalkınma Partisi, AKP; Partit de la Justícia i el Desenvolupament), que liderava, guanyà per majoria absoluta les eleccions legislatives, però no ocupà el càrrec de primer ministre (exercit interinament per Abdullah Gül) fins el març del 2003, que fou revocada la sentència del 1998, la qual l’inhabilitava per exercir càrrecs públics.
L’any 2007 revalidà el càrrec de primer ministre i, al capdavant del seu partit, accentuà la pugna contra els secularistes de l’oposició —que tenien un important suport dins de l’exèrcit i de la judicatura—, la qual es traslladà a diversos fronts, entre d’altres, l’elecció del president i la polèmica sobre el vel en els espais públics. Les reiterades acusacions dels secularistes d’islamitzar l’Estat turc i d’imposar un lideratge progressivament personalista, però, foren recurrents al llarg de tots els seus mandats. A l’octubre s’aprovà en referèndum el pla del govern d’elecció directa del president, i en 2008-09 neutralitzà una conspiració secularista amb vincles amb l’exèrcit per a enderrocar el govern. Aquest mateix període, paral·lelament a les crides al desarmament del líder de la guerrilla kurda del PKK Abdullah Öcalan, posà en pràctica l’anomenada “iniciativa kurda”, una certa tolerància envers aquest poble, enfrontat des de fa dècades a l’Estat turc. En política exterior, persistí en els intents d’ingressar a la UE, malgrat les reticències de membres d’aquesta organització. El setembre del 2010 obtingué una nova victòria en el referèndum per a la reforma constitucional que preveia mesures per a treure poders a l’exèrcit i a la judicatura sobre el govern i el Parlament.
Les eleccions del juny del 2011 reforçaren la majoria de l’AKP i confirmaren Erdoğan per a un tercer mandat, en el qual hagué d’afrontar acusacions de corrupció del govern que contrarestà atribuint-les a un complot en contra seu, fet que propicià la depuració de la policia. Vetat constitucionalment per al quart mandat com a primer ministre, l’agost del 2014 guanyà clarament les primeres eleccions presidencials directes i cessà com a líder de l’AKP. Davant la guerra civil a la veïna Síria, observà inicialment una política de contenció i de reforçament de les fronteres, però la irrupció en el conflicte de les milícies kurdes (considerades pels occidentals com a aliats) comportà tensions amb l’OTAN, el trencament de la incipient conciliació amb aquesta minoria i la represa dels enfrontaments amb el PKK. Després de les eleccions legislatives del juny del 2015, en les quals l’AKP perdé la majoria absoluta, Erdoğan declarà trencades les negociacions per a formar govern i convocà eleccions anticipades. Celebrades al novembre, l’AKP recuperà la majoria absoluta, resultats que reforçaren la posició d’Erdoğan per a impulsar el seu projecte de reforma constitucional.
Els anys següents, les relacions amb la Unió Europea s’enrariren cada cop més per les crítiques (sobretot des d’Alemanya, on resideixen prop de tres milions de persones d’origen turc) al que es considera la deriva autoritària i personalista d’Erdoğan: entre d’altres, el març del 2016 ordenà intervenir el diari turc de més circulació i el juliol del 2016, després d’un confús intent de cop d’estat (del qual acusà un antic aliat, l’imam Fethullah Gülen) desencadenà una repressió a gran escala contra militars, jutges i funcionaris, milers dels quals foren detinguts i depurats. Tanmateix, la capacitat sancionadora de la UE esdevingué enormement limitada després del tractat que firmà el novembre del 2016 amb Erdoğan, pel qual, a canvi d’importants concessions, el govern turc es comprometia a frenar l’entrada de refugiats sirians en territori europeu. Paral·lelament al refredament de les relacions amb la UE, Erdoğan s’aproximà a la Rússia de Vladimir Putin, amb la qual signà acords econòmics i arribà a concertar-hi (març del 2017) un fràgil alto el foc en la guerra de Síria, malgrat que ambdós donaven suport a bàndols enfrontats. El 16 d’abril de 2017 Erdoğan sotmeté a referèndum la projectada reforma constitucional que ampliava els seus poders com a president en detriment dels poders del Parlament. Els resultats donaren la victòria a l’opció de la reforma defensada des del govern, si bé les acusacions de frau i irregularitats polaritzaren l’opinió pública. L’endemà, Erdoğan renovà l’estat d’emergència que havia imposat el juliol del 2016 i un any més tard convocà eleccions presidencials anticipades, que tornà a guanyar clarament (novament amb crítiques per irregularitats) el juny del 2018. Celebrades simultàniament a les legislatives, en les quals l’AKP conservà la majoria a la cambra, foren interpretades com l’aval a un règim presidencialista de poders gairebé il·limitats.