El més important dels recursos forestals és la fusta, amb els seus derivats i productes manufacturats. La multiplicació de les aplicacions de la fusta fa que la demanda creixi arreu del món, i d’aquí ve la necessitat que el bosc sigui conservat i protegit. Ja al segle XVIII hom intentà, a Alemanya, de controlar l’explotació del bosc per a la producció de fusta. Al començament del segle XIX foren calculades als EUA les reserves de fusta, bé que hom no començà a aplicar les tècniques racionals d’explotació d’acord amb criteris econòmics fins a la fi del segle. El bosc forneix, a més de la fusta, altres productes, com és ara resina, goma, làtex, escorces tànniques, colorants, suro, llenya, etc. La importància econòmica de la indústria que utilitza la fusta com a principal primera matèria és indicada pel fet que, els anys seixanta, suposava, per terme mitjà, prop del 6% del valor total afegit i el 8% del personal ocupat per tota l’activitat industrial mundial. El valor anual estimat de la producció d’aquesta indústria fou d’uns 40 mil milions de dòlars (el 48% corresponia a fusta de construcció i mobles, el 40% a paper i pasta de paper i el 12% a pals, taulons i llenya). Aquests valors i percentatges han minvat notablement per la competència que fan a la fusta, sobretot en la construcció i el mobiliari, els materials sintètics, els metalls i el ciment. L’obtenció de fusta per a usos industrials es concentra, en bona part, a les regions en general més desenvolupades: l’Amèrica del Nord, l’Europa septentrional i central i l’URSS. Aquestes regions tenen el 41% de l’àrea forestal del món, mentre que proporcionen la major part de la fusta (procedent, principalment, de les coníferes) per a aplicacions industrials. Una acurada política forestal tendeix a possibilitar l’expansió de l’ús industrial d’espècies no coníferes a les regions menys industrialitzades, on aquestes espècies predominen. Els darrers anys ha augmentat la demanda d’aglomerats i contraplacats de fusta, així com la de paper i pasta de paper. Més de les tres quartes parts de la superfície forestal europea es concentren al nord de l’URSS (taigà) i a Finlàndia, Suècia i Noruega. La producció de fusta d’aquestes àrees satisfà la demanda pròpia i permet l’exportació d’excedents cap als estats de l’Europa occidental, meridional i danubiana. Els EUA i el Canadà exporten fusta al Japó i també a Europa. En algunes regions intertropicals (Filipines, Indonèsia, Malàisia, Tailàndia i regions de l’Índia i de la Xina) i en altres d’Àfrica (Nigèria, Tanzània, Sudan) i de l’Amèrica del Sud (Brasil) hom explota espècies forestals no coníferes, de menor rendibilitat, a causa de les dificultats d’explotació i el cost del transport. Els principals productors de polpa de fusta són els EUA, el Canadà, el Japó, Suècia, l’URSS i Finlàndia. El comerç internacional de la polpa va principalment de Suècia i Finlàndia a la resta d’Europa, del Canadà als EUA i dels EUA a Europa i Àsia. El cautxú natural, en regressió enfront del sintètic, es produeix sobretot al SE d’Àsia. La producció mundial de suro es concentra quasi per complet a l’àrea de la Mediterrània. Portugal n'és el primer estat productor, seguit de l’Estat espanyol, les illes de Còrsega, Sardenya i Sicília i certes regions de Tunísia i Algèria. L’explotació del suro (de 30.000 a 40.000 t el 1982) ha donat lloc, al Principat, a una notable activitat industrial, centrada a Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, la Bisbal, Cassà de la Selva, Begur, Girona i a la comarca del Vallespir. La producció, abans dedicada gairebé del tot a la fabricació de taps (indústria tapera), i en gran part orientada cap a l’exportació, ha derivat actualment cap a l’aprofitament de les qualitats aïllants del suro, i hom l’elabora en forma d’aglomerats, planxes, etc.
m
pl
Economia