Com a rescat, la idea és comuna a la majoria de religions. Així, el sacrifici de les primícies n'implica la idea, mentre que les primícies ofertes a la divinitat rescaten per a l’ús humà i profà la resta del producte; el sacrifici dels primogènits dels animals rescata els homes, que altrament haurien d’ésser immolats; el sacrifici d’una sola persona pot redimir la col·lectivitat, com la Ifigènia de la mitologia grega. Com a alliberament, la idea es confon amb salvació i és a la base de totes les religions universalistes i de les antigues religions dels misteris, que ofereixen a l’home el camí i els mitjans per a superar els propis límits, la condició natural i mortal. Això no obstant, l’origen jurídic del concepte de redempció (alliberament de la captivitat o d’una obligació mitjançant el pagament d’un preu o d’un rescat) permet de determinar una concepció de la salvació pròpia de la tradició judeocristiana. Ja a l’Antic Testament apareix la imatge de l’home captiu sota el poder del maligne i salvat per la intervenció gratuïta del Déu alliberador. Amb la figura del servent de Jahvè que assumeix i carrega sobre seu les conseqüències nefastes de la malícia humana i n'allibera, per això, el poble o la humanitat sencera, la noció de redempció, igualment com la d’expiació, arriba al punt culminant de la seva significació religiosa. A partir del Nou Testament la idea passa a ocupar un lloc central en el missatge cristià. Hi són nombrosos els texts en què la mort de Jesús s’explica com a “rescat” per al deslliurament de l’home del poder del mal, que el té sotmès. D’aquí prové el valor “redemptor” de la mort de Jesús en la creu. Tant la tradició del Nou Testament com la postbíblica conservaren, malgrat el recurs insistent a la noció jurídica de redempció, el caràcter gratuït tradicional i genuïnament evangèlic de la salvació de l’home. Per això la idea de redempció i la de rescat, aplicades a la mort de Jesús a la creu, hi tenen sempre un sentit figurat i metafòric. La imatge d’un Déu que paga al maligne el preu de la mort de Jesús per tal d’aconseguir l’alliberament de l’home s’hauria considerat aberrant, presa d’una manera estricta i jurídica. D’ençà del s XI s’inicià l’intent d’una explicació teologicojurídica de la mort de Jesús com a mort redemptora recolzada en la noció, també d’origen jurídic, de satisfacció. Segons les anomenades teories de la satisfacció —vigents encara, en gran part, als nostres dies—, la mort de Jesús fóra la prestació equitativa, la redempció Condigna, pagada a Déu per una humanitat representada pel Déu-home Jesucrist com a preu per a la salvació dels homes. La teologia actual considera que tota interpretació massa rígidament jurídica del concepte enfosqueix el caràcter essencialment gratuït de la salvació d’acord amb el missatge evangèlic.
f
Religió
Cristianisme
Bíblia