A més, solen presentar propietats tals com resistència a l’abrasió, a la corrosió, a la pressió i als canvis ràpids de temperatura. Els materials refractaris solen ésser composts d’una part infusible, el refractari pròpiament dit, i una petita quantitat d’un agent lligant. Poden ésser classificats en àcids, bàsics o amfòters, d’acord amb el caràcter dels òxids presents en major proporció en llur constitució, i cadascun és emprat tenint en compte l’ús al qual és destinat. Els refractaris àcids són composts fonamentalment per sílice i alúmina en proporcions variables, però quan la proporció d’alúmina és elevada presenten un caràcter amfòter. Els de caràcter bàsic contenen com a constituents principals els òxids de magnesi, crom III i càlcic. Els materials refractaris són emprats en la indústria metal·lúrgica, petroquímica, energètica i en nombroses altres indústries i processos que requereixen alta temperatura: revestiment i construcció de forns, de fogars, de gresols, de sòls i de murs exposats a les flames, als gasos d’escapament dels coets, etc. Els materials refractaris més corrents són constituïts per sílice, argiles refractàries, bauxita o dolomita, però en alguns casos són emprats productes especials, com el carbur de silici, el grafit, el zircó, el corindó, etc. Per a fabricar elements refractaris que no han d’ésser sotmesos a temperatures superiors als 1 600°C hom sol emprar argiles refractàries, mentre que per a temperatures de fins a 2000°C són emprats òxids d’alumini, de zirconi, de tori, etc, i per a temperatures de fins a 3000°C, borurs, carburs i nitrurs, algunes mescles dels quals, com és la de carbur de tàntal i carbur de zirconi en una proporció de 4 a 1, poden resistir temperatures pròximes als 4000°C.
adj
Química