Hom n'assenyala precedents en el cant antifonal i responsorial de l’Església. La seva configuració va des de la simple exclamació, el mot solitari i la successió dels sons sense sentit fins a la frase i al període gramatical i conceptual ple, constituint un o més versos. Fou l’element característic de les cançons de dansa i intervingué en altres gèneres de forma fixa. Plaçat al final de l’estrofa o al començ del poema, es repetia, tot o en part, normalment amb el mateix text i la mateixa melodia, al final o al mig de cada cobla, i seguia diversos procediments segons les èpoques i els gèneres; era cantat pel cor, que alternava amb un solista, que cantava l’estrofa, amb melodia i text diferents. La màxima difusió de les primitives cançons amb refrany es produí del segle XIII al XIV, i hom en constata interessants innovacions i derivacions al segle XV i al XVI. Les composicions amb refrany més interessants i més conegudes són la dansa, de la qual deriven els goigs, i que admet dues formes: el trístic amb cua —per exemple AA/bbb/a/AA— i el virolai —com abAB/cdcd/abAB—; i la balada, que sol coincidir amb l’estructura de rondeau, com AA/bAba/AA.
m
Literatura