Així com també permetre collites durant les secades, afavorir els terrenys àrids, permetre conreus molts exigents d’aigua en terrenys relativament secs, etc. El regatge, que és una de les tècniques agrícoles més antigues, pot ésser estacional o permanent, segons que sigui efectuat en les estacions seques —i depèn tant de la durada d’aquestes estacions com de l’abundància d’aigua— o durant tot l’any. El sistema de regatge emprat en cada conreu depèn de les necessitats del conreu, de les característiques del terreny (especialment el pendent) així com de la seva natura, i del clima. En clima desèrtic l’agricultura és impossible sense regatge; en clima mediterrani és necessari el regatge per als conreus d’estiu i per als conreus més exigents d’aigua (horticultura) i en el clima oceànic és justificable com a complement en períodes de forta vegetació. Hom distingeix diversos tipus de regatge: el regatge de superfície, el regatge per aspersió, el regatge gota a gota, etc. La tècnica més antiga és la del regatge de superfície en què l’aigua circula a l’aire lliure per la superfície del terreny. Pot ésser per submersió si es realitza sobre terrenys plans, envoltats de dics, damunt dels quals l’aigua s’està un cert temps (arrossar); per escolament, si es realitza sobre terrenys de poc pendent (el màxim per a conreus és el 2%) on l’aigua flueix damunt el camp per gravetat a través d’uns recs, uns reguerons i unes séquies, i per infiltració, utilitzat en els conreus d’hortalisses i fruita, en què hom practica carenes o erols de poca llargada, separats per uns recs o reguerons a través dels quals l’aigua es distribueix fins als peus de les plantes i s’infiltra progressivament en el sòl. La tècnica del regatge per aspersió (aspersió) consisteix a escampar l’aigua en forma de pluja mitjançant aspersors; no necessita l’endegament de la superfície i permet d’economitzar l’aigua tot i que els equips resulten costosos. El regatge gota a gota, dit també regatge localitzat o microirrigació, és el sistema més econòmic quant a estalvi d’aigua i el millor per a adoptar a conreus de gran separació com és ara les plantacions fruiteres. L’aigua es distribueix a poca pressió a través d’uns orificis practicats en uns tubs que poden estar suspesos o bé recolzats sobre el sòl mateix. És un mètode de regatge precís, fàcilment automatitzable i que economitza mà d’obra. L’aigua per al regatge pot ésser aigua meteòrica o aigua de fusió recollida més o menys lluny del terreny que hom vol regar, sovint embassada, canalitzada i emmagatzemada en construccions efectuades especialment amb aquest fi, de major o menor importància i complexitat, o aigües subterrànies extretes per diversos sistemes, com pous, sínies, estacions de bombament, etc. Actualment el regatge és estès en un 15% de la superfície conreada mundial, el 60% de la qual pertany a l’Àsia monzònica i la resta als països mediterranis, l’URSS, els EUA i l’Àfrica negra, i el conreu que més utilitza el regatge és el de l’arròs. La manca de capitals i l’elevat preu de l’energia fan que hom corri el risc de comprometre'n l’expansió. D’altra banda, és encara poc utilitzat pels països en vies de desenvolupament, on permetria de doblar o triplicar els rendiments i d’obtenir dues o tres collites l’any, tot i que si no és realitzat correctament en pot resultar un fracàs (vastes superfícies salinitzades, funcionament defectuós de xarxes, etc). L’expansió de la població vers l’any 2000 fa necessària la intensificació de l’agricultura a través de les tècniques de regatge, paral·lelament a d’altres com l’enginyeria genètica, els fertilitzants, etc.
m
Agronomia