Aquestes són: el cabal mitjà de l’any, expressat en m3/s o bé en l/s/km2; les variacions estacionals, o sia les que experimenta el cabal al llarg de l’any; les crescudes i els estiatges, és a dir, els cabals extrems; les condicions d’escolament, que depenen del pendent i de la geometria i la rugositat de la secció del riu; i els transports sòlids, tant pel que fa a la seva granulometria com a la seva quantitat. Tots aquests elements del règim són essencials, però, entre ells, les variacions estacionals són les més adequades per assenyalar els grans grups fluvials. Aquelles vénen ritmades per les aportacions hídriques i responen, a més, a l’estat físic de les precipitacions: si són sòlides —neu—, han d’esperar la fosa per a ésser vehiculades en el riu; si són ja líquides —pluges—, circulen ja sense retard a menys que intervingui algun altre emmagatzematge, ja sia subterrani (aqüífers), ja superficial (llacs). Quan les precipitacions són sòlides, la variació reflecteix essencialment el règim tèrmic de la conca i l’esgotament de les reserves de neus i glaços; en altre cas reflecteixen el règim pluviomètric. Per això, en els casos més purs, d’un vessant reduït a un únic tipus d’alimentació, hom pot parlar d’un règim simple, que pot ésser glacial o bé nival, i d’un règim pluvial.
En el cas de l'alimentació sòlida, en les latituds mediterrànies i en l’àmbit de l’Europa occidental, l’altitud és el factor determinant, i així, en aquest domini, a l’alçària dels 3.000 i més metres, l’escassa temperatura provoca una forta retenció de neus en forma de glaceres que només en part es fonen al juliol i fins i tot a l’agost; entre els 2.000 i els 3.000 m les neus es fonen al maig i al juny. Així hom distingeix un règim glacial i un altre de nival. Ara bé, a mesura que la conca vessant s’estén, les alçàries mitjanes disminueixen i aleshores intervé ja el factor pluvial, cada vegada creixent. És com té lloc la degradació del règim original, que pot passar així als que hom anomena règims complexos originals: glacial i transició, glacionival, nivopluvial i pluvionival, segons la proporció existent entre les diverses classes de precipitacions implicades.
En el cas de l'alimentació líquida, el règim pluvial —reflex de la pluviositat, i limitant-nos també a l’Europa occidental— mostra diversos tipus, com és ara el règim pluvial oceànic (d’aigües d’hivern) i el mediterrani (d’aigües equinoccials). Quan la conca d’un riu és molt extensa, hi ha el risc que integri aportacions hídriques d’orígens molt diferents de les de la capçalera i doni lloc, així, a règims complexos de segon grau. Un exemple sorprenent és, a Europa, el Roine, el qual és glacial a la més alta capçalera alpina, sofreix la degradació fins a la seva travessa del Jura; rep pel Saona les pluges oceàniques; per l’Isère i la Durença, aigües de degradació glacial novament; i, finalment, rep del Massís Central rius pluvials o pluvionivals de caràcter mediterrani; de manera que el Roine a la seva desembocadura té un règim que no s’assembla gens a l’original. Finalment els altres elements hidrològics —l’abundància mitjana de cabal, els cabals extrems, les condicions d’escolament i els transports sòlids— acaben de perfilar la identitat de cada riu.