El dret local vigent a l’Estat espanyol s’adapta al model francès i arrenca del nou règim sorgit de les Corts de Cadis, desenvolupat en diversos texts legals, com les lleis municipals dels anys 1823, 1845, 1870 i 1877 i les provincials del 1833 (de Javier de Burgos) i el 1882. La necessitat d’una reforma portà a l’elaboració de disset projectes de llei, entre els quals cal citar els de Maura, Canalejas i González Besada, així com els estatuts municipal (1924) i provincial (1925), obres molt acurades i basades en l’autonomia de les corporacions, malgrat que diverses implicacions polítiques desbarataren el pensament dels redactors. Amb les mateixes bases tècniques, la Segona República promulgà la llei municipal del 1935; després de la Guerra Civil de 1936-39 fou aprovada la llei de Bases (1945), articulada el 1950 i el 1955. Amb l’aprovació de la Constitució espanyola del 1978 quedà derogada formalment la legislació del règim dictatorial en matèria d’administració local, si bé continuà vigent part del text articulat de les lleis de bases de règim local de 1955, ja que el nou projecte de llei de bases no era encara elaborat totalment. La llei d’eleccions locals de 1978 reinstaurà el sufragi universal, igual, lliure, directe i secret, i el sistema proporcional. L’any 1985 hom aprovà la nova llei de bases de règim local, la qual ha d’ésser complementada per la legislació de règim local de les comunitats autònomes, amb la qual cosa es crearà un sistema diversificat de règim local. Les aportacions més singulars dels Països Catalans al règim local són, en primer lloc, la creació de la Mancomunitat de Catalunya, aprovada pel decret de 26 de març de 1914, i que absorbí les quatre diputacions provincials del Principat. Posteriorment, en 1933-34, la Generalitat, exercint la competència que li atorgava en matèria d’administració local l’article 10 de l’Estatut del 1932 i el títol IV de l’Estatut Interior del 1933, promulgà la llei municipal de Catalunya. El mateix any 1933, la Comissió Jurídica Assessora del Govern de la Generalitat (formada per J.Maluquer i Viladot, J.M.Pi i Sunyer, J.Roig i Bergadà, A.Hurtado, S.Gubern, J.Xirau, R.Coll i Rodés i J.Quero i Molares) redactà l’avantprojecte de llei, que passà al Parlament de Catalunya i a la comissió dictaminadora presidida per Arnau Cortina. En resultà l’aprovació d’un text legal molt perfecte, però no fou votat en un text únic, sinó que, per raó del moment, s’aprovaren en primer lloc els títols sobre règim orgànic i electoral (V i VI) i posteriorment els títols I a IV i VII a XV. La suspensió de l’autonomia pels fets del Sis d’Octubre de 1934 paralitzà la cloenda de la llei, que restà inacabada pel que fa als darrers títols sobre règim jurídic, qüestions de competències i finances municipals. A nivell docent són significatives les experiències catalanes amb l’Escola de Funcionaris de la Mancomunitat (1914-24), creada per Prat de la Riba i dirigida pel municipalista Isidre Lloret. La Generalitat en continuà l’obra (1930-36) amb l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, que especialitzà nodrides promocions de funcionaris municipals i d’organismes autònoms. Aquestes dues escoles foren les primeres de l’Estat espanyol. L’any 1979 la Generalitat de Catalunya restablí l’Escola d’Administració Publica. Ajustant-se als trets fonamentals establerts per la llei de bases de règim local del 1985, el Parlament de Catalunya inicià, l’any 1987, el desplegament legislatiu que instaura el nou ordenament territorial de Catalunya. Les lleis aprovades estableixen la creació de les comarques partint de la divisió que féu la Generalitat republicana, una reducció del paper de les diputacions —els serveis de les quals passen a les comarques i a la Generalitat—, i la desaparició de la Corporació Metropolitana de Barcelona, òrgan creat l’any 1974. En el lloc de la corporació es creen dues entitats metropolitanes, amb caràcter d’ens locals, una per a gestionar els transports i l’altra per a les aigües i els residus.
m
Dret administratiu