El regionalisme suposava, de fet, el manteniment de les tesis del provincialisme (com ho exposà Joan Mañé i Flaquer en les seves Cartas provinciales, publicades el 1875 i adreçades a Cánovas del Castillo) i una actitud més conservadora que la propugnada pel moviment catalanista sorgit cada cop amb major força dels avatars polítics del període 1868-74 ( catalanisme). Aquesta diferenciació, poc clara els primers anys, es palesà en els escrits de caire conservador, però alhora netament contraris al centralisme uniformista castellà, publicats per Mañé i Flaquer al Diari de Barcelona i en el llibre El regionalismo (1887), i que tingueren un ressò important entre la burgesia catalana, ben disposada envers aquestes idees per la prosperitat que seguí la restauració. De fet, però, el regionalisme adquirí entitat pròpia arran de l’escissió sorgida en el Centre Català de Valentí Almirall, el 1887, en separar-se'n l’ala més conservadora i el Centre Escolar Catalanista, que formaren el mateix any la Lliga de Catalunya, en gran part englobada posteriorment, la Unió Regionalista (polaviejistes), amb el Centre Nacional Català per formar la Lliga Regionalista (1901), principal baluard del regionalisme conservador fins que, el 1933, adoptà el nom de Lliga Catalana i abandonà, en teoria almenys, el regionalisme.
m
Història