La variació lingüística en els usos d’un mateix subjecte en circumstàncies diverses ha estat observada conscientment des de molt antic en els estudis lingüístics, retòrics, estilístics o literaris. D’aquí les distincions tradicionals entre la llengua corrent, familiar o col·loquial i el llenguatge elevat, científic o literari. Amb tot, aquestes distincions no coincideixen terminològicament d’una llengua a una altra, tant per la diferència entre els respectius contextos sociolingüístics com per l’existència d’estudis i enfocaments independents entre si. Així, en algunes escoles lingüístiques, els registres són anomenats estils o varietats diatípiques, mentre que d’altres —especialment d’influència francesa— els engloben sota l’etiqueta de nivells de llenguatge, que dona una imatge inexacta de jerarquització unidimensional entre les diverses varietats funcionals de la llengua. El desenvolupament modern de la teoria dels registres lingüístics té un precedent immediat en l’obra del lingüista britànic John R. Firth, que promogué l’estudi del llenguatge com a activitat social, com una forma del comportament humà, i establí la correspondència entre uns contextos situacionals i el que ell anomenà els llenguatges restringits (restricted languages) apropiats a cadascun. Fou, però, T. Reid (1956) qui va introduir el terme “registre” per referir-se a les variacions en l’ús lingüístic d’un mateix individu en situacions socials diferents. L’auge posterior de la sociolingüística i les seves aplicacions educatives afavoriren la propagació universal d’aquest enfocament des de l’àmbit anglòfon. La teorització i la difusió del nou concepte es deu sobretot a treballs de M.A.K. Halliday (1964) i M. Gregory (1965, 1978). Aquests autors parteixen d’una clara distinció entre les varietats relacionades amb l’origen dels usuaris —que són els dialectes geogràfics, històrics o socials— i les varietats que es corresponen amb els usos propis de situacions diferents: els registres. Un discurs polític, una pregària, un sonet d’amor o una recepta de cuina són mostres de registre. Cada registre és fruit d’uns factors situacionals, que segons Gregory són: el camp temàtic —i el grau d’especialització en què es manifesta—, el mode o canal de comunicació —oral o escrit, per exemple—, el tenor interpersonal —o nivell de formalitat en la relació entre els interlocutors— i el tenor funcional —propòsit o finalitat de la comunicació—. Cada parlant domina un nombre diferent —més o menys ampli— de registres, en els quals ha adquirit competència, i que constitueixen el seu repertori de registres. De manera semblant, cada comunitat lingüística té un sistema específic de registres, més o menys diversificat segons les activitats socials en què s’ha especialitzat funcionalment la llengua. Les distincions bàsiques entre els registres més corrents poden ser similars en cultures pròximes, però es manifesten en cada llengua per mitjà de trets lingüístics particulars, no sempre coincidents. En la lingüística catalana, la teoria dels registres començà a ser coneguda els anys setanta (F. Vallverdú: El fet lingüístic com a fet social, 1973), però hi predominava el concepte de nivell de llenguatge difós sobretot per López del Castillo (Llengua standard i nivells de llenguatge, 1976), fins que es divulgaren els enfocaments de M. Gregory, a començament dels anys vuitanta.
m
Lingüística i sociolingüística