En un primer temps els monjos es regien pels decrets conciliars, les decretals pontifícies i les lleis civils dictades per a ells. Les regles pròpies, sense caràcter oficial, no apareixen fins al tombant dels segles IV-V i coexisteixen amb la legislació oficial. Acostumen a tenir tres parts (sovint mesclades): una de doctrinal, una altra de disciplinària i un ordre de la pregària. Les primeres regles, i també les més importants, són les de Pacomi, Basili i Agustí, que juntament amb Joan Cassià i Jeroni influïren en totes les següents. El grup gal·licà comença amb les regles anònimes de Lerins, que culminen en Cesari i Aurelià d’Arle (ambdues en versió masculina i femenina), en Ferriol d’Usès (segle VI) i acaba amb l’anònim de Ternant i Donat de Besançon (segle VII). El grup italià comença amb la regla del Mestre i culmina amb la benedictina (regla de sant Benet), seguida d’algunes altres de menors, com la de Pau i Esteve (segle VI). Són importants també les irlandeses i potser més encara les hispàniques de Leandre (segle VI) i d’Isidor de Sevilla (segle VII) i les visigòtiques de Fructuós de Braga (segle VII) i alguna d’anònima. Les regles antigues foren reunides pel visigot Benet d’Aniana en un Codex regularum (segle IX). Fins al segle IX les regles no tingueren altra força que el prestigi del seu autor, sovint bisbe, que la imposava. A partir d’aquell moment, per imposició de Carlemany, foren suplantades pràcticament per la de sant Benet.
f
Cristianisme
Dret canònic