Aglutinador dels refugiats i naturals contra el domini musulmà fou Pelagi, probablement un noble got, enfrontat amb el governador musulmà de Gijón, Munusa. Perseguit, es refugià a les muntanyes i fou reconegut cabdill o príncep (718). Una expedició contra ell fou finalment derrotada a Covadonga (~722). Pelagi (mort el 737) pogué mantenir la independència del primer nucli de la Reconquesta hispana. S'establí a Cangas de Onís i fou cap d’una dinastia, bé que electiva, vinculada a la seva família. Alfons I (739-757) consolidà el regne astur i inicià la seva expansió. Incorporà part de Galícia, la Liébana, la Bureba, terres de vascons. Entre el seu territori i el musulmà interposà la zona devastada de la vall del Duero. Silo traslladà la cort a Pravia. Alfons II (791-842) resistí els exèrcits musulmans; realitzà diverses expedicions pels dominis de l’islam i ocupà temporalment Lisboa. Fixà la cort a Oviedo, on procurà restaurar les institucions de la monarquia visigoda. Alfons III (866-910) dominà la noblesa gallega i la rebel·lió dels vascons, i féu avançar les fronteres fins a la línia del Duero i la fortificà amb castells, la clau dels quals era Zamora, i repoblà la zona devastada dels Camps Gòtics. Les cròniques del seu temps consideren els reis d’Astúries continuadors dels de Toledo; potestates i comites administraven els districtes. Enfrontat amb una conjuració dels seus fills, Alfons III resignà l’exercici del poder. Els seus successors són coneguts com a reis de Lleó, ciutat que reemplaçà Oviedo com a cort (914).