Exceptuant l’època sueva, l’existència de Galícia com a regne independent fou efímera. Entre el 910 i el 914 Ordoni II governà amb el títol de rei. Més tard (926) Sanç I, expulsat de Lleó per Alfons IV, es refugià a Galícia i governà el territori fins el 929, també com a rei. A conseqüència de la repartició del regne entre els seus fills, efectuada per Ferran I (1063), Galícia correspongué a Garcia I de Galícia, que establí la capital a Ribadavia i imposà el vassallatge als reis àrabs de Badajoz i Sevilla. El 1071 penetraren a Galícia els reis Alfons VI de Lleó i Sanç II de Castella i deposaren el seu germà Garcia I, que morí presoner el 1090. Alfons VI concedí Galícia, a títol de comtat, però amb una relativa independència, a la seva filla Urraca i al seu gendre Ramon de Borgonya. Al mateix temps cedí les terres del sud del Miño (comtat de Portugal) a la seva altra filla, Teresa, casada amb Enric de Borgonya, i així restà consumada la desmembració del regne de Galícia.