regne de Kuš

Entitat territorial formada cap a mitjan s VIII aC i que durà, aproximadament, fins el 350 dC, els límits de la qual anaven des de la primera cascada del Nil fins més amunt de la sisena (regió de Sennar), bé que en ocasions la Baixa Núbia (des de la primera a la segona cascada) escapà del seu domini.

Designada així pels especialistes perquè el nucli del seu territori corresponia a l’antic Kuš dels egipcis, abastava, doncs, una bona part del Sudan actual. Això explica el caràcter africà de la seva cultura, que, encara que molt influïda per la faraònica (la seva divinitat principal era Amon i d’ací l'amani de molts noms reials; l’escriptura jeroglífica egípcia fou l’única emprada fins al s II aC, etc), presenta una sèrie de característiques pròpies en diversos camps (mode de successió dels reis, paper important de la dona en la casa regnant, alguns motius artístics, llengua meroítica, etc). Aquest caràcter africà s’accentuà a partir del s III aC, quan els sobirans foren enterrats a Meroe en lloc d’ésser-ho a Napata, com fins aleshores. Molt mal documentada una gran part de la seva història, les fonts principals sobre el regne de Kuš són les faraòniques i les clàssiques, mentre que les autòctones, escrites en meroític, resulten inaccessibles a causa del desconeixement d’aquesta llengua. L’epònim de la família reial cuixita fou Kašta (c 760-751 aC), però el creador del seu poder fou Piy o Piankhy (751-716 aC), que conquerí Egipte. Amb Šabako (716-701 aC), s’inicià la dinastia XXV egípcia (Egipte, història), que comprèn també Šebitku (701-690 aC), Taharḳa (690-664 aC), el seu sobirà més rellevant, i Tanwetamani o Tanuatamon (664-653) aC). La seva derrota a mans d’Assurbanipal i la seva retirada al territori cuixita posà fi a la projecció exterior del regne, el qual visqué des d’aleshores reclòs en ell mateix. Hom sap molt poc dels tres successors immediats de Tanwetamani, Atlanersa (653-643 aC), Senkamanisken (643-623 aC) i Anlamani (623-593 aC). Durant el regnat d’Aspelta (593-568 aC) Napata fou conquerida per les tropes grecoegípcies de Psammètic II (593), fet pel qual alguns estudiosos atribueixen el trasllat de la capital a Meroe. D’altres, en canvi, opinen que Meroe fou sempre la capital, mentre que Napata no fou sinó un centre religiós de primer ordre, i d’altres, encara, creuen que el canvi de capitalitat es produí en temps de Harsiotef o de Nastaseñ. D’entre els últims sobirans enterrats a Nuri, una de les dues necròpolis reials de Napata, destaquen únicament Amani-nataki-lebte (538-519 aC), en el regnat del qual potser tingué lloc l’expedició de Cambises a Núbia (525 aC), Amani-nete-yerike (431-405 aC), que derrotà els rehrehs i els mededs, dos pobles del desert, Harsiotef (404-369) aC), el qual també els combaté, i Nastaseñ (335-310 aC). Amb Arakakamani (295-275 aC), s’inicià la línia de reis que foren sepultats en les famoses piràmides de Meroe, la qual cosa implicà una sèrie de canvis culturals que donaren rellevància als elements indígenes, africans, sobre els egipcis. També foren sobirans importants Arnekhamani (235-218 aC), documentat a l’important temple de Musawwarat al-Sofra, i, sobretot, Arqamani (218-200 aC), identificat per molts amb l’Ergàmenes de les fonts gregues, que potser recuperà una part de la Baixa Núbia (hi ha construccions seves a Dakka i Filé). Dels seus successors sobresurt la reina Šanakdakhete (c 170-160 aC), del regnat de la qual data el primer text en escriptura jeroglífica meroítica. Amb el canvi de segle, el regne de Kuš entrà en una fase important de la seva història tant en el pla polític (colonització de la Baixa Núbia, pràcticament deshabitada des del Regne Nou egipci) com en el cultural (ple desenvolupament de la llegua meroítica, de l’art i de l’arquitectura). Fou també a la darreria del s I aC que els cuixites entraren en contacte amb l’imperi Romà a causa dels seus atacs contra Elefantina i Filé, la qual cosa motivà una expedició del prefecte d’Egipte, Petroni, que, després de derrotar els seus governants (possiblement Teriteqas, Akinidad i Amanirenas), prengué Napata (23 aC). El fet que els autors clàssics esmentin aquesta ciutat com a seu del regne cuixita ha induït alguns especialistes a proposar l’existència de dues cases regnants —l’una a Meroe i l’altra a Napata—, teoria, però, que no és acceptada per molts. L’any següent (22aC), els cuixites signaren un tractat amb August pel qual la frontera era establerta a Maharraqa o Hierasykaminos (al sud del Dodecasquè i uns 210 km al nord de Wādī Ḥalfā), amb la qual cosa una bona part de la Baixa Núbia quedava en llur poder. Després dels regnats de Netekamani (12 aC-~12) —el sobirà més ben documentat en el pla arquitectònic (construí a Amara Est, Napata, Meroe, Naqa, etc)— i de Šerkarer (12-17 dC), hom només disposa de certa informació en el cas de Teqerideamani (246-266 dC), que envià una ambaixada als romans, i de Yesbekheamani (283-300 dC). La caiguda mateix del regne de Kuš, deguda en part a una pèrdua de poder polític i econòmic (les piràmides de Meroe són cada cop més petites i els aixovars funeraris més pobres), és objecte d’especulació: per a alguns, els seus autors haurien estat els bel·licosos noba i, per a d’altres, el rei Ezana d’Axum (Etiòpia) amb motiu de la seva expedició a Merce (350 dC).