Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Acadèmia Medicopràctica de Barcelona, Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona

Emblema de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona

© Fototeca.cat

Institució iniciada a Barcelona de manera no oficial a les reunions que des de l’any 1754 es feien a casa de Josep Ignasi Santponç, amb Josep Forners, Antoni Rigal, Joan Esteve, Pere Güell i Josep Soriano.

El primer intent de donar-li caràcter oficial fou rebutjat el 1764, a causa de l’oposició del Protomedicato de Castilla. La insistència dels reunits féu que el 1770 els fos permesa la constitució de la que aleshores fou anomenada Acadèmia Medicopràctica de Barcelona (coneguda també com a Acadèmia de Medicina Pràctica), el primer president efectiu de la qual fou Pere Güell. Li fou concedit el títol de reial el 1786. Des d’aleshores ha tingut diferents denominacions, les més conegudes són: Acadèmia Nacional de Medicina i Cirurgia, que emprà de manera no continuada en el període 1821-68, i Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, utilitzada fins el 1991 quan es canvià el nom per l’actual. Suprimida el 1824 per decret de Ferran VII, fou restablerta el 1828 i reestructurada el 1830, el 1874 i el 1886. Durant alguns anys, a causa principalment de l’esforç de Francesc Salvà i Campillo, li fou reconeguda la capacitat de donar ensenyament en la seva càtedra de medicina pràctica, on actuaren com a professors el mateix Salvà, Vicenç Mitjavila i Francesc Piguillem.

Des de la seva fundació celebrà sessions científiques. Fou publicat un volum de memòries l’any 1798; la revista El Compilador Médico esdevingué el 1865 el seu òrgan oficial; el 1915 començà la publicació dels Anales de Medicina y Cirugía, i des del 1964 publica també el Boletín Informativo. Durant molts anys no tingué residència pròpia, fins a la seva instal·lació a l’edifici de l’antic Col·legi de Cirurgia de Barcelona, que és l’actual. El nombre màxim d’acadèmics numeraris és de 50. Exceptuant períodes curts, centrats per la personalitat activa d’alguns acadèmics (Antoni Mendoza, Joan Giné i Partagàs), sovint ha representat una tendència molt conservadora dins l’àmbit de la medicina catalana.