Bé que en Aristòtil és una entre les diverses categories, la relació fou desenvolupada entre els escolàstics de manera que abraçava ja un camp molt més ampli de modalitats i subdivisions; i en aquesta línia ha estat definitiva, contemporàniament, l’aportació d’E. von Hartmann, el qual fa de la relació una categoria talment fonamental (Urkategorie) que inclou totes les altres categories. És important, així mateix, la distinció tradicional entre la simple relació lògica, establerta només per la ment, i la relació pròpiament ontològica, o relació real, en el si de la qual l’escolàstica distingí entre relació increada i creada, d’una banda, i entre relació transcendental i predicamental, d’una altra, alhora que la caracteritzà com a diferent de l’accident (perceptible pels sentits) i de l’ens de raó (cognoscible per la sola raó), tot situant-la entre l’un i l’altra, i com a sinònim de respecte (respectus), hàbit (habitus) i proporció (proportio). La clàssica comprensió metafisicoontològica de la relació cedeix lloc, en Kant, a una concepció prioritàriament, bé que no exclusivament, gnoseològica d’aquella, la qual inclou, en aquest sentit, una sèrie de categories (categories de la relació) deduïdes dels també anomenats judicis de relació (categòrics, hipotètics i disjuntius), com és ara les de substància i accident, les de causalitat i dependència (causa i efecte) i les de comunitat o reciprocitat (entre agent i pacient). Pel que fa al problema de l’objectivitat de la relació, entre els extrems empirista (les coses resten “soltes” i els únics elements d’unió entre elles són aportats per operacions com l’hàbit, el costum i la creença) i racionalista (les coses es troben unides mitjançant entitats metafísiques, com és ara la substància, el jo, les categories, etc. ) hi ha la interpretació tradicional i realista de la relació com a objectivament fundada i àdhuc la interpretació de l’anomenat empirisme radical, segons el qual les coses es troben unides i relacionades en la unitat de la cosa i la relació (conjuncions i separacions, per exemple, són, en aquest sentit, “fenòmens coordinats”). Modernament, d’altra banda, la perspectiva més ordinària des de la qual hom planteja el problema de la relació és de caràcter lògic. En la lògica tradicional, des d’aquesta mateixa perspectiva hom entenia la relació, referida al subjecte i predicat del judici, segons el caràcter condicionat o incondicionat dels enunciats, a partir del qual hi ha proposicions categòriques (o simples) o proposicions hipotètiques i disjuntives (o manifestament compostes), respectivament (proposició). La comprensió, radicalment diversa de la tradicional, que de la relació té la lògica moderna o simbòlica és palesa en l’expressió de la dita relació mitjançant esquemes quantificacionals que posseeixen més d’una lletra argument (‘Fxy’ i ‘Fxyz’, per exemple, valen per a ‘Joan és més gran que Pere’ i ‘Lleida és entre Barcelona i Saragossa’). Entre les diverses propietats relacionals establertes per la lògica (moderna) de les relacions hi ha les de reflexivitat, irreflexivitat i no-reflexivitat, simetria, asimetria i no-simetria, i transitivitat, intransitivitat i no-transitivitat (en són exemples, respectivament, les relacions expressades per “idèntica”, “pare de” i “amic de”, ‘Cosí de’, “menor que” i “inclòs en”, i “avantpassat de”, “doble de” i “distint de”); una mateixa relació, d’altra banda, pot tenir diverses propietats simultàniament (“igual que” és una relació reflexiva, simètrica i transitiva; “major que”, irreflexiva, asimètrica i transitiva; “mare de”, irreflexiva, asimètrica i intransitiva; etc. ). Hom parla també de relacions d’un a molts, de molts a un i d’un a un, com a classes de relació, i així mateix hom distingeix en l’anomenada àlgebra booliana de les relacions entre relació universal (de tot amb tot) i relació nul·la (de no res amb no res).
f
Lògica