religió egípcia

f
Religió egípcia

Religió pròpia de l’Egipte faraònic.

Pròpiament no hi hagué mai una sola religió, sinó un conjunt de teologies. Les més importants foren l'heliopolitana, a Heliòpolis, entorn de Ra i del culte solar, l'hermopolitana, pròpia d’Hermòpolis i amb Thot com a divinitat principal, la memfita, originària de Memfis, que esdevingué preponderant durant una gran part del Regne Antic (Ptah n'era el déu principal), i la tebana, radicada a Tebes, la qual sustentava la primacia d'Amon. Durant el regnat d'Akhenaton, sorgí la d’Al-Amārna o atoniana puix que Aton n'era l’única divinitat. Enfront d’aquesta diversitat teològica, el culte, presidit pel faraó, o pels governadors de província quan el poder central es mostrava feble (com al Primer Període Intermedi), conferia a totes la unitat necessària. Aquesta diversitat de creences i unitat de culte constitueix una de les característiques principals de la religió egípcia. N'és una altra el fet que la majoria de déus ho eren, abans que tot, d’un territori, i d’ací ve que, quan una ciutat determinada es convertia en la capdavantera de les altres (com Tebes a partir de la XVIII dinastia), el seu déu adquiria categoria de divinitat nacional. Hom dubta si els egipcis passaren del politeisme al monoteisme o a la inversa. De fet, sempre hi hagué un fort corrent monoteista (reflectit en la literatura sapiencial, la contística, etc), bé que limitada als cercles intel·lectuals. La majoria de la població adorava múltiples déus, com Hathor, deessa de la música i de l’alegria, Min, Montu, déu de la guerra, Thot, déu de l’escriptura i de la saviesa, etc. Ensems, a partir del Regne Nou, determinats déus estrangers ingressaren al panteó egipci (Baal, Astarté, Anat, etc), mentre que el culte als animals, tan preponderant a la Baixa Època, data de temps molt antics (com el d'Apis). Però la divinitat més adorada al llarg de tota la història egípcia fou, sens dubte, Osiris, assassinat pel seu germà Seth, que presidia el destí i el judici dels humans a l’altra vida. Aquesta existència en el més enllà constituí sempre una obsessió per als egipcis, segons els quals l’home es componia de cos i ànima (ba), ultra d’un “doble” (ka). La unitat entre ells era tal, que, si hom no atenia a la conservació del cos (d’ací ve l’embalsamament) i al seu manteniment (d’on vénen les ofrenes funeràries), l’individu moria per segona i definitiva vegada.