religió grega

f
Religions de Grècia i Roma

Religió pròpia dels grecs antics.

La religió hel·lènica, com altres aspectes de la civilització, és el resultat de la combinació de tot de factors geogràfics, polítics, socials, econòmics i àdhuc potser racials. Cal cercar el primer estadi d’aquesta religió a Creta, en la civilització minoica. Aquesta religió, però, sucumbí en el moment que entraren els pobles indoeuropeus i imposaren llur cultura, bé que aprofitaren els elements de l’època minoica per a formar la nova religió. Bé que poc coneguda, la religiositat micènica hagué de cedir davant una invasió de pobles doris, portadors d’uns ideals que cristal·litzaren en la formació d’un món nou, l’arcaic, vers els ss IX-VIII aC. Hom pot trobar els trets específics d’aquesta etapa en les epopeies homèriques, que exerciren un influx poderosíssim en la formació de la consciència religiosa hel·lènica. Homer, bé que no creà els déus, organitzà l’estat olímpic dels divins sota la sobirania de Zeus, una mena de senyor que regnà sobre vassalls més aviat rebels. En Homer hom no troba sinó escasses restes de màgia, de superstició o de culte als morts. La seva religió fou una religió purificada, aristocràtica, que s’oposà a la religió popular d’arrel agrícola i que desembocà en un sistema fatalista i repressiu creador d’unes fronteres clares entre la divinitat i els homes. L’intent d’ultrapassar-les fou considerat un pecat de supèrbia, una insolència (‘úβρις) durament castigada pels olímpics. Fou, així mateix, la base del corrent apol·lini de la religió arcaica, simbolitzat per les màximes dèlfiques del “res amb excés” i “coneix-te a tu mateix”. La religió de Dionís, lliure i orgiàstica (Dionísies), fomentà, per contra, la unió mística, sobretot d’una manera col·lectiva, entre l’home i déu. La religió grega aportà també la idea que el món no havia estat creat pels déus, sinó que aquests només havien intervingut en la seva transformació. El món, que existia en forma de caos, es transformà successivament fins a esdevenir κόσμος (ordre). El procés fou explicat a bastament per Hesíode. Atès que a Grècia no existí cap classe sacerdotal ni tampoc cap cos dogmàtic de doctrina, els filòsofs i els poetes tingueren llibertat per a elaborar les creences pròpies, i així, al costat de la religió de la ciutat, amb un ritual i uns cultes establerts oficialment, existí una religió personal que féu una recerca del sentit del món i del sofriment. La religiositat grega tendí cap al monoteisme (com en els casos d’Èsquil, Píndar, Eurípides i Plató). En conjunt, manifestà un equilibri dels diversos elements que la constituïen fins al moment de les conquestes d’Alexandre. Aleshores, juntament amb la crisi política, es palesà també una crisi religiosa, que, o bé distancià el savi de les formes de culte tradicionals i obrí nous camins amb la introducció de divinitats orientals, o bé desenvolupà les doctrines monoteistes d’ascendència platònica, que, elaborades per un filòsof tardà (Plotí), constituïren l’essència del món grec, contra el qual hagué de lluitar el cristianisme.