Hom troba elements d’aquest culte a les religions primitives, com és ara entre els antropòfags i els caçadors de testes. Adquireix més autonomia en les cultures on els grans personatges (reis, sacerdots, personatges mítics, sants, etc) són venerats en vida i després de morts. A Grècia hom venerava suposades relíquies dels herois mítics (Teseu, Dionís, Cronos, etc). També a Egipte existiren, al costat de les tombes reials i dels cementiris de toros d’Apis, nombrosos sepulcres d’Osiris. Una nova significació adquirí el culte en les religions històriques: fragments del cos de Buda, venerats en diversos santuaris ( stupa), les tombes dels patriarques jueus venerades a Hebron, la barba de Mahoma venerada a Constantinoble, nombrosos sepulcres ( qubba) de personatges venerats per musulmans i jueus. En el cristianisme, a partir sobretot del s IV, a més dels cossos dels màrtirs, hom començà a venerar els instruments de llur martiri. A Palestina, al costat del culte a la creu i al sepulcre de Jesús, hom començà a venerar els llocs relacionats amb la seva vida. Paral·lel al dels màrtirs, el culte de les relíquies va lligat als nombrosos trasllats i fragmentacions dels cossos sants, tan freqüents a partir del s VIII i, sobretot, d’ençà dels croats (s XII). Santuaris, esglésies, altars, els foren dedicats arreu i es multiplicaren els reliquiaris per a exposar les relíquies a la veneració dels fidels. Un nou impuls fou donat pel descobriment de les catacumbes ( catacumba) al s XVI i la suposició que tots els cossos eren de màrtirs. El protestantisme, en les seves diverses formes, en rebutjà el culte; el concili de Trento en formulà la doctrina catòlica. D’ençà del 1669 la congregació de les indulgències i més tard (1904) la de ritus és l’encarregada de declarar-ne la genuïnitat per mitjà d’un document. Una interpretació de fets tan complexos no es pot deslligar de l'animisme primitiu, que atribuïa una força particular ( mana) a personatges excepcionals i a llurs relíquies corporals. Als Països Catalans hi hagué també, durant els segles medievals, una important acumulació de relíquies majors i menors. Foren sobretot les catedrals i els monestirs qui atresoraren les relíquies més importants, sovint, però, d’origen dubtós. Són famosos la troballa i el trasllat del cos de sant Vicenç màrtir a Castres (855), la invenció del cos de santa Eulàlia de Barcelona (878) o la del de sant Cugat; a vegades l’afany de posseir relíquies fou causa de robament de cossos, com el de sant Galderic per part dels monjos del Canigó o el de sant Eudald per part dels de Ripoll. Hom importà cossos de les catacumbes romanes, com els de sant Llucià i sant Marcià de Vic, de santa Calamanda de Calaf o de Santa Juliana i de santa Semproniana de Mataró, que acabaren per ésser considerats originaris del país (hom inventà vides fabuloses). Entre les relíquies relacionades amb el Crist, són famosos el Sant Calze de València, diverses espines de la corona a Santpedor o els trossos de la Vera Creu de Santa Maria de Besalú o de Sant Pere de Rodes. Catedrals i monestirs posseïen llargs inventaris i hom arribà a fer, com a València, una capella de les Relíquies ( capella de Santa Àgata), manada construir per Pere III. La proliferació ja dins famílies particulars fou en gran part tallada, com a la resta del món catòlic, per les disposicions del concili de Trento, però han restat dins el culte relíquies antigues dubtoses o clarament falses.
f
Religió
Cristianisme
Lipsanoteca de fusta (s XIII) de l’església de Santa Pelaia (Coll Boix) usada per a guardar relíquies
© Fototeca.cat