La descripció del relleu és pròpia de l’orografia. Un relleu és mesurat segons l’altitud o la distància vertical entre el cim i el nivell marí, i també per l’extensió. Hom parla, per tant, de relleu major si té com a mínim uns quants centenars de metres d’altitud, i de relleu menor en el cas contrari, és a dir, quan no assoleix aquest mínim; els microrelleus tenen dimensions extraordinàriament petites. Els diferents tipus de relleu resulten principalment de l’acció de les forces endògenes i dels agents erosius. Les forces tectòniques produeixen els plegaments (anticlinal, sinclinal), les falles (i en conseqüència els gräben i els horste), els fenòmens volcànics (cons, cràters, colades, etc). L’erosió per la seva part ataca, destrueix i transforma els relleus preexistents; la seva acció és completada, en certa manera, pel transport dels materials detrítics i per l’acumulació d’aquells en altres indrets i creant, per tant, un altre tipus de relleu (un delta). Hom distingeix, doncs, entre relleu estructural i relleu d’erosió. Els relleus estructurals poden ésser primitius o directes (un volcà, per exemple) o derivats (un turó testimoni). Si un relleu manté el mateix sentit de la deformació tectònica és un relleu conforme: un mont correspon per exemple a un anticlinal, una vall a un sinclinal (relleu juràssic); un relleu d’inversió, contràriament, no guarda relació amb la forma estructural anterior: un sinclinal és més elevat que l’anticlinal, o, en altres termes, l’estructura de sentit negatiu domina la de sentit positiu (relleu prealpí). Les formes de relleu modelades pels agents erosius depenen de la duresa més o menys gran de les roques, de les condicions climàtiques, i en definitiva de les diverses formes d’erosió: mecànica, química, de les aigües, del vent, del glaç, antròpica.
m
Geomorfologia