Projecte sorgit sobretot en medis universitaris els anys cinquanta i encara no portat a la pràctica, alguns mecanismes comptables o fiscals s’hi apropen de manera parcial o condicionada, com ara l’impost negatiu sobre la renda i els complements salarials. Els defensors de la renda bàsica justifiquen la mesura, en primer lloc, com una manera d’eliminar la pobresa i també els cercles viciosos que en molts casos impedeixen sortir-ne. Igualment consideren que amb la seva aplicació molts dels serveis bàsics de l’estat del benestar resultarien superflus, amb la consegüent simplificació i estalvi de l’administració, i que, així mateix, contrarestaria la desincentivació de l’activitat econòmica pels impostos més alts i la pèrdua de beneficis socials que graven l’augment d’ingressos. Hom hi afegeix la perspectiva de la destrucció d’un gran nombre de llocs de treball per la creixent robotització i automatització del mercat laboral en un futur no gaire llunyà. Entre els arguments dels detractors, hi ha la desincentivació de l’activitat econòmica i la incapacitat de les arques públiques (si més no, en un gran nombre de països) de proporcionar una renda bàsica suficient per a suplir eficaçment les prestacions socials específiques actuals. L’any 2015 Finlàndia i algunes ciutats dels Països Baixos posaren en pràctica un pla experimental de renda bàsica, i el juny del 2016 Suïssa rebutjà en referèndum una proposta de renda bàsica per a tots els ciutadans majors d’edat, independentment de la seva situació laboral.
El juliol del 2017 el Parlament de Catalunya aprovà la renda garantida de ciutadania, que, malgrat el nom, no pot ser considerada una renda bàsica per tal com no s’adreça a tots els ciutadans, sinó que els seus perceptors constitueixen el segment més desafavorit de la societat, privat absolutament de recursos i que ha exhaurit totes les prestacions socials. Substitueix el subsidi de la renda mínima d’inserció establert el 1997. Amb la mateixa orientació, el maig del 2020, en el marc de la paralització de l’economia provocada per la pandèmia de la COVID-19, el govern de coalició espanyol PSOE-Unidas Podemos aprovà l’ingrés mínim vital (IMV). L’IMV comporta una assignació variable per a les famílies i els individus identificats com a més vulnerables i, bé que és compatible amb l’activitat laboral, es troba sotmès a condicionalitat (reducció dràstica d’ingressos, pertinença a una tipologia d’unitats de convivència, presentació regular dels ingressos per a retirar l’assignació, en cas de superar els barems de vulnerabilitat, etc.).