reologia

f
Física

Ciència de la deformació i del flux, que enllaça la mecànica de fluids amb l’elasticitat i estableix la correlació entre les variables esforços, deformacions, temperatura i temps de la matèria considerada com un medi continu.

Estudia el comportament de les substàncies amb models que superen el concepte de cos sòlid indeformable d’Euclides, el qual es trenca sotmès a una gran sol·licitació, i que superen també el comportament mecànic elàstic lineal perfecte introduït per Hooke. Semblantment, pel que fa als fluids, el líquid de Pascal, incompressible i sense altra resistència al moviment que la seva inèrcia, fou desplaçat pel fluid perfectament viscós de Newton, el qual és superat actualment per altres models. Així, als comportaments dels cossos elàstics preferentment newtonians o de Hooke s’afegeixen els inelàstics, els no newtonians, els plàstics, els elàstics no lineals, etc., i els mixts, tots els quals són objecte d’estudi en la reologia.

Els perses, l’any 2000 aC, ja empraren principis reològics en les mesures de cabal i de temps. Paradoxalment, el metge Poiseuille defineix l’escolament laminar newtonià, observant el flux de la sang (no newtoniana) en els capil·lars, d’on es dedueix la importància de la precisió i l’amplitud de les observacions i mesures en qualsevol estudi reològic. Entre el 1928 i el 1930 s’agrupen els científics i enginyers al voltant dels pares de la reologia, Bingham, Scoot-Blair, Phillipof i Reiner, i donen les bases d’aquesta ciència. També destaquen les aportacions d’Ostwald, Barnes de Waelle, Nutting i Hatschek. Inicialment hom estudia solucions col·loidals. Els reòlegs fisicomatemàtics introdueixen els conceptes de fatiga, envelliment, memòria i flux del cossos. Els bioreòlegs estableixen una correlació de malalties amb el caràcter reològic de la sang —hemodinàmica— i d’altres líquids fisiològics. La psicoreologia enllaça el caràcter reòlogic dels aliments, cosmètics, medecines, pintures, etc, que defineixen l’aspecte de qualitat, conservació i aplicació amb l’acceptació per part del públic.

El caràcter reològic donat a l’aigua i a d’altres substàncies per diferents polímers i additius permet la navegació amb menys consum energètic, el major rendiment dels grups d’extinció de foc emprats pels bombers i l’obtenció de materials l’aplicació, el comportament mecànic i la modificació dels quals és funció de la natura intrínseca dels materials, de llurs propietats físicoquímiques, dels criteris de sol·licitació mecànica, de la temperatura, de l’escala de temps i llur història termomecànica.La reologia també té importància en els camps de la geofísica, la tectònica i la geologia estructural.

A l’escala de temps geològica, les roques sotmeses a temperatures elevades en nivells corticals relativament profunds poden presentar un comportament similar al d’un fluid. Mitjançant l’experimentació reològica es poden determinar les principals variables físiques (temperatura, pressió, taxa de deformació i pressió de fluids) que controlen la deformació de les roques. Aquestes variables són responsables dels canvis reològics, des d’un comportament fràgil prop de la superfície terrestre fins al comportament dúctil a grans profunditats dins l’escorça o al mantell.