A l’edat mitjana, a mesura que els regnes cristians duien a terme la Reconquesta militar de la península Ibèrica, hagueren de repoblar les zones conquerides, per tal d’assegurar-ne la defensa i l’explotació agrícola i ramadera. En els regnes occidentals es feu inicialment mitjançant la presura, que correspon a l’aprisió utilitzada en els regnes orientals. El repoblament de Galícia, vall del Duero i alt Ebre (segle VIII-X) fou obra d’homes lliures i de monestirs benedictins. A vegades el rei dirigia l’empresa repobladora; en altres casos es limitava a ratificar ocupacions espontànies. Mentre a Galícia i a Lleó els camperols foren absorbits aviat pels grans propietaris nobles i eclesiàstics, a Castella es mantingué la petita propietat en mans d’homes lliures. Als segles XI-XIII el repoblament, més organitzat, arribà fins al Tajo i la vall de l’Ebre. A les zones frontereres fou afavorit per la concessió a les ciutats de furs, cartes de franquesa o de poblament, amb exempcions fiscals. A l’interior foren repoblats el Camí de Sant Jaume (amb francs i monestirs cluniacencs) i d’altres zones fins aleshores desèrtiques (cistercencs). Extremadura i la Manxa foren repoblades pels ordes militars. A Aragó, el repoblament fou més lent, en romandre-hi part de la població musulmana. Finalment, el repoblament de l’Algarve, Andalusia i Múrcia (segle XIII) beneficià sobretot els nobles i els ordes militars.
El repoblament als Països Catalans
Als Països Catalans, després dels grans trastorns demogràfics causats per les invasions germàniques dels segles III i V i, sobretot, per la invasió sarraïna del segle VIII, moltes zones havien restat pràcticament despoblades, especialment a les terres baixes. La incorporació d’una part del Principat a l’imperi carolingi —la Marca Hispànica— comportà un primer repoblament de la Catalunya Vella, amb descendents dels antics pobladors (hispans) que s’havien refugiat al sud del regne franc i ara tornaven a Catalunya, juntament amb alguns repobladors occitans. El repoblament fou afavorit pel sistema de colonització que suposà l'aprisió practicada els primers segles, i per la instal·lació en territori català de monestirs benedictins que foren nuclis d’irradiació cultural i econòmica i que ajudaren en gran manera a resistir els reiterats atacs i ràtzies dels musulmans. La nova embranzida de reconquesta catalana, al segle XII, comportà l’alliberament de la resta del Principat del domini musulmà; les poblacions conquerides foren repoblades amb l’atorgament d’una carta de poblament atorgada pels sobirans catalans. Hom ha conservat la carta de poblament de Lleida (1150) que permet de conèixer els termes amb què fou estimulat el repoblament de la ciutat: llibertat personal, propietat lliure, exempció d’imposts, garanties judicials, llibertat d’establiment i treball i altres franqueses. La reconquesta del País Valencià i de les Illes també implicà el repoblament mitjançant carta de poblament. Al País Valencià, l’extensió dels territoris conquerits i el breu lapse de temps en què ho foren motivà que el repoblament (de catalans, principalment lleidatans, a la costa, i d’aragonesos a la zona interior muntanyenca) fos molt menys dens que el del Principat (només uns 30.000 habitants cristians s’hi havien establert fins el 1270) i que hi subsistís una part important de la població morisca que hi restà fins a l’expulsió de 1609-11. El despoblament causat per les grans pestes dels segles XIV-XVII impedí que aquest repoblament inicial prosperés gaire en els segles successius. L’expulsió dels moriscs agreujà, doncs, la debilitat demogràfica del País Valencià i calgué emprendre una nova campanya de repoblament, amb la concessió de noves cartes de poblament que atraguessin cap a les terres abandonades els repobladors cristians.