Les formes més primitives de locomoció es donen en els metazous inferiors, com els oligoquets o cucs de terra. En aquests animals el celoma pren la forma d’un sistema hidroestàtic que, mitjançant l’acció dels dos tipus de musculatura (circular i longitudinal) que hi ha al tegument, permet a l’animal d’arronsar-se i d’estirar-se: la contracció dels músculs circulars redueix la superfície, però, atès que el líquid que omple la cavitat celòmica no és compressible, cal que per a mantenir el mateix volum el cos s’allargui. Els músculs longitudinals actuen a l’inrevés. El tipus de reptació generalment més conegut és potser el de les serps. Són els més típics vertebrats tetràpodes desproveïts de membres locomotors. Aquest tipus de locomoció no és uniforme a tots aquests animals, car els ofidis o serps poden presentar reptació de quatre formes diferents: ondulació en ziga-zaga, avanç en acordió, progressió rectilínia i arrossegament lateral. L'ondulació lateral requereix obstacles en el substrat capaços de permetre que l’animal porti a terme el principi d’acció-reacció; per a la progressió rectilínia, l’animal exerceix força ventralment, en lloc de lateralment; l'avanç en acordió és molt semblant a l’ondulació lateral, amb la diferència que en aquesta l’ona ondulatòria és estacionària en relació amb el cos, mentre que en l’avanç en acordió les ones es mouen en relació amb el cos; l'arrossegament lateral implica una modificació de la línia serpentina que fa que solament algunes parts del cos recolzin sobre el sòl, de manera que si hom els fa caminar sobre la sorra, van deixant una sèrie de marques paral·leles que formen un angle de més o menys 60° amb la direcció d’avanç. Aquesta classificació és molt esquemàtica, car la majoria de les espècies poden utilitzar més d’un sistema i fer-ne servir més d’un alhora.
f
Zoologia