Durant la governació de Cumaná, presidida per Diguja (1761), hi havia una província de Barcelona, amb una delimitació precisa, que mantingué sovint una actitud de rebel·lia contra la seva administració. Finalment, en formar-se la Junta sota el comandament de Gaspar de Cajigal, la tendència autonomista d’aquesta província es traduí en la proclamació de la República de la Barcelona Colombiana, de la qual Francisco Espejo fou l’artífex principal. Existí des de l’abril de 1810 fins el 12 d’octubre del mateix any, data en la qual la seva circumscripció passà a la jurisdicció de Caracas. Més tard, el 1811, integrà la divisió territorial en què s’organitzà el nou estat veneçolà.