La província bizantina dels vènets fou administrada, civilment i militarment, per tribuns marítims. Durant el s VI els vènets ajudaren Belisari en el setge de Roma i lluitaren amb Narsès contra els visigots. La necessitat de defensa de les invasions longobardes motivà l’establiment d’un dux (697), amb autoritat sobre la federació insular, càrrec que esdevingué definitiu des del 742 i que disposava d’una certa autonomia dins l’imperi bizantí. Des d’aquella època es perfilaren les característiques de Venècia com a centre comercial intermediari entre Itàlia i l’Orient, i començà l’armament de naus. L’adveniment de Carlemany obrí per a Venècia, aliada de Bizanci, un període de crisi interna, a causa de la rivalitat dels partits, bizantí i germànic. Els francs arribaren a les illes de la llacuna, però foren deturats (809). La pau d’Aquisgrà restablí l’equilibri de Venècia entre ambdós imperis: Bizanci conservava la sobirania, però no intervenia en la política interna dels duxs, que centralitzaven el poder i aspiraven a fer-lo hereditari. A mesura que creixia l’expansió marítima i comercial creixia i s’embellia la ciutat; al s IX hi foren construïts el palau ducal i la basílica de San Marco, amb la qual cosa hi fou construït un nou centre ciutadà. Els antics propietaris de terres esdevingueren comerciants, mariners i funcionaris. La política exterior de la república fou supeditada, durant tota la seva història, als seus interessos comercials. Els acords començats amb els reis carolingis i periòdicament renovats, amb aquests i amb els emperadors germànics, donaren a Venècia una posició segura davant el regne itàlic. Dominades les incursions musulmanes a l’Adriàtica, els venecians s’asseguraren la sobirania de la costa (1000); el dux Pere Orsèol II prengué el títol de dux de Dalmàcia, després d’haver deturat també les invasions hongareses en aquell territori. En canvi d’ajut militar i naval, Venècia obtingué de l’emperador Otó III el privilegi de submissió única a la jurisdicció ducal. Al s XI tingueren lloc les lluites eclesiàstiques entre els patriarques de Grado i Aquileia i la revolta de Zara, instigada per Hongria, la qual no fou resolta, i encara només temporalment, fins el 1118. Conjurat el perill eslau, Venècia pogué també detenir la invasió dels normands, que hagueren d’alçar el setge de Durazzo, i salvà l’imperi bizantí, del qual anà obtenint sempre majors privilegis comercials. La participació veneciana en la primera croada es limità a la desfeta de la flota pisana a Rodes (1099) i a l’ajuda prestada al rei de Jerusalem per via marítima. A la croada següent, Venècia obtingué Sant Joan d’Acre i l’enfrontament amb els pisans i genovesos, amb els quals rivalitzà, des de llavors, pel predomini marítim i comercial a l’Orient mediterrani. La flota veneciana col·laborà amb els croats en la conquesta de Tir (1124) i, de retorn, saquejà algunes illes de l’Egea, a causa de les enemistats amb els bizantins, que compraren la pau concedint nous privilegis a la república. Aquesta s’uní després a la campanya contra Roger II de Sicília (1134-36). Intervingué en les diferències entre les ciutats italianes, especialment a favor de Verona i contra Pàdua, que restà sotmesa (1142). Venècia es mostrà contrària a la política de Frederic I Barba-roja i promogué una lliga contra l’emperador (1164). Formà part, també, de la Lliga Llombarda (1167) i esdevingué mitjancera entre Frederic i els municipis italians; a Venècia fou signada la treva que menà a la pacificació (1177). Improvisament, l’emperador bizantí Manuel, per temor a la creixent expansió de la república, malgrat l’ajuda que n'havia rebut per a la conquesta de Corfú (1148-49), perseguí tots els venecians que vivien a Constantinoble, en féu una matança i els confiscà els béns. Fou armada la flota veneciana, però en arribar a Eubea n'hagué de tornar, atacada per la pesta. La quarta croada forní l’ocasió de la revenja. Venècia, on els croats es reuniren (1202), s’oferí a preparar els estols en canvi de la meitat de les terres que fossin conquerides. El dux Enrico Dandolo aconseguí de desviar l’armada del camí d’Egipte i encaminar-la a Constantinoble, amb l’excusa de restablir en el tron el desposseït emperador Aleix. Una revolta popular afavorí l’acció dels croats, que assetjaren la ciutat, la prengueren (1204), es repartiren el territori i fou instaurat l’imperi llatí d’Orient. Més de la quarta part d’aquest correspongué a Venècia, que l’administrà com una colònia i n'adquirí grans riqueses i més grans facilitats per al comerç amb els països de la mar Negra. Això augmentà la gelosia dels genovesos, les rivalitats amb els quals, si bé formaren aliances efímeres a Occident, a Orient menaren a llargues guerres. Els genovesos, derrotats per venecians i pisans a Acre (1257), prestaren suport a l’emperador de Nicea Miquel Paleòleg per tal de restablir l’imperi grec de Constantinoble (1261) i n'obtingueren llargues prerrogatives comercials, que feren poderoses llurs colònies de Pera i Caffa. A Venècia, mentrestant, hi havia transformacions de règim intern. Els duxs, que tenien a llur entorn un consell reduït i un consell major de representació popular, hagueren de renunciar a llurs aspiracions de fer-se hereditaris. El càrrec romangué electiu i vitalici, però el poder, de popular esdevingué aristocràtic, especialment des de la Serrata del Maggior Consiglio, llei que limità la participació dels ciutadans en el govern i el posà en mans d’unes poques famílies (1297). Les relacions de Venècia amb Catalunya foren pràcticament inexistents abans de la segona meitat del s XIII, bé que hi ha el record del dux Pere Orsèol I, refugiat al monestir de Cuixà (978), i de la participació dels mercaders barcelonins, units amb els hospitalers, Gènova i Ancona, en les lluites d’Acre contra templers, teutons, provençals i venecians (1256-58). Pere el Gran comunicà al dux Giovanni Dandolo la conquesta de Sicília (1283), per tal de menar-lo a la seva causa contra els angevins. Venècia, que pel tractat d’Orvieto s’havia aliat amb Carles d’Anjou, el qual pretenia recuperar dels grecs el tron imperial (1281), es mantingué neutral durant la guerra del Vespro, bé que semblava simpatitzar amb els catalans. Amb Gènova renovà, successivament, les paus, però oficiosament ajudà els pisans, derrotats pels genovesos a la Melòria (1284). Esclatà el conflicte de les dues repúbliques a Orient, on Venècia fou derrotada (a Xipre el 1292), però saquejà Creta (1296) i damnificà Pera i Caffa. Després d’una nova derrota a Curzola (Dalmàcia, 1298), fou signada la pau a Milà (1299). Per la possessió de Ferrara Venècia tingué una dura lluita amb el papat. Climent V li imposà l’interdicte, mentre que diverses conjuracions atacaren la seguretat interior de la república, fins que fou nomenada una comissió per a restablir la pau i la llibertat: el Consell dels Deu (1314), magistratura poderosa que acabà per imposar-se a les més altes autoritats. L’expedició catalana a Orient posà en guàrdia els venecians, que volien mantenir-hi llur posició econòmica sense fer nous enemics. Per tal de mantenir l’amistat, Roger de Lloria els respectà els dominis de Grècia. Venècia no s’alià amb els francs contra el ducat català d’Atenes (1312), però expulsà els catalans del Negrepont (o Eubea). El vicari Alfons Frederic establí una treva, i continuà la convivència pacífica (1319). A Itàlia, un nou conflicte amb Verona guanyà per a Venècia l’ocupació de Treviso, inici dels dominis venecians a la terra ferma (1339). Les imposicions duaneres dels genovesos als venecians que passaven per Caffa en direcció a Tana revifaren la guerra entre ambdues potències, mentre que un tercer poder, el català, combatia contra els genovesos a Sardenya. Venècia cercà l’aliança de Pere III, sostinguda per Bernat de Cabrera en defensa dels mercaders catalans; fou signada a Perpinyà (1351), i comportava la guerra oberta contra Gènova, per als catalans a Occident i per als venecians a Orient. S'uní a l’aliança l’emperador grec Joan VI Cantacuzè, sobre el qual pesava el domini genovès de Pera. Els tres estols s’enfrontaren amb el genovès en la cruenta batalla del Bòsfor (1352), de resultat incert i amb uns perjudicis generals, agreujats per a Gènova a la batalla de l’Alguer (1353), guanyada per catalans i per venecians. Aquests foren derrotats a Modó (1354). Una nova ocasió de lluita se suscità a Xipre, on, durant la coronació del rei Pere II (1372), esclatà una revolta antigenovesa, favorable a Venècia, la qual no se n'aprofità del tot, sinó que es preocupà de la possessió de l’illa de Ténedos, més enllà dels Dardanels (1376), punt estratègic de les rutes comercials. Milà ajudà Venècia, mentre que Gènova s’alià amb Hongria i Pàdua i signà la pau amb Pere III de Catalunya-Aragó (1378). Tot seguit, després d’una nova victòria sobre els venecians a l’Adriàtica (1379), els genovesos conqueriren Chioggia i amenaçaren la capital, la qual es mostrà inexpugnable i els obligà a retre's. La pau fou signada a Torí (1381), i Gènova ja no se n'alçà més. En canvi Venècia, en finir el segle, acabà triomfalment la guerra local amb Verona i Pàdua, i, estesa sempre més cap a la terra ferma amb la conquesta del Friül, assolí el cim més alt de la seva grandesa. El dux Francesco Foscari cercà l’expansió cap a la Llombardia i féu la guerra als Visconti de Milà. Ocupà Brescia (1427) i altres llocs, que Milà li reconegué (1441); la pau de Lodi (1454) fixà el riu Adda com el límit del territori venecià. Però la presa de Constantinoble per part dels turcs (1453) era un nou perill que calia combatre. Els venecians havien ja lluitat victoriosament contra aquests a Gal·lípoli (1416) i n'havien obtingut concessions comercials. Tanmateix, la nova avançada turca sobre les colònies venecianes d’Orient trobà la república reduïda a les seves forces, enemistada amb la majoria dels estats europeus, que esperaven també el moment propici d’atacar-la. Així, incapaç d’una total defensa per terra i per mar, desorganitzada la flota, Venècia veié disgregar-se successivament el seu imperi i començà la decadència. Els turcs prengueren Eubea i les Cíclades (1479) i venceren a La Sapienza (1491), com a inici de llurs expedicions a l’Adriàtica. No obstant això, Venècia, en competència amb els catalans, aconseguí el domini de Xipre, cedit per la reina, la veneciana Caterina Cornaro (1489), i el posseí durant un segle. Venècia es mantingué neutral quan Carles VIII de França arribà fins a Nàpols; però afavorí l’expedició de Lluís XII contra Milà i suscità, així, la lliga de Cambrai entre el papa Juli II, França, Alemanya i Espanya (1508) per tal de dur a terme una croada contra els turcs, però començant per assaltar Venècia mateixa, que hagué de defensar coratjosament la seva supervivència. Alhora, els viatges dels portuguesos per les costes africanes contribuïren, a causa de la desviació de les rutes comercials amb l’Orient, a la disminució del poder mercantil venecià. La república es limità a conservar la pau amb els turcs, i fins i tot els cedí Nàuplia (1540) i la resta de Morea, i a plantar cara a l’expansió creixent de la casa d’Habsburg, potser no aliena a l’esmentada cessió. Així, Venècia s’havia aliat amb França, el papat i Florència contra Carles V (1526) i es retirà del saqueig de Roma. Malgrat tot, però, les envestides turques, que comportaren la pèrdua de Xipre (1569-71), induïren Venècia a unir-se amb l’Església i amb la monarquia hispànica i obtingueren la ressonant victòria de Lepant (1571), fet isolat, a causa del ressorgiment de les dissensions entre els aliats. Venècia signà una pau onerosa amb els turcs (1573). En començar el nou segle augmentà el conflicte, sempre latent, de jurisdicció entre el poder civil i el religiós, la divisió dels quals havia volgut mantenir sempre la república. El papa Pau V pronuncià l’interdicte (1606), malgrat el qual Venècia en sortí victoriosa. I també, després d’una breu lluita amb els eslaus de l’Adriàtica, que tenien el suport dels Habsburg austríacs, pogué conservar el predomini sobre aquella mar i sobre el Friül, que la casa d’Àustria li discutia. Els espanyols, d’altra banda, procuraren minar la pau interna de Venècia per mitjà de revoltes, com la de llur ambaixador el marquès de Bedmar, promoguda pel duc d’Osuna, virrei de Nàpols (1618). La conjuració fou descoberta, però no serví de res a la república per a deturar la davallada, com tampoc no li aprofità l’ajut que prestà als grisons, protestants, en la lluita contra els catòlics de la Valtellina (1620-23), ni les seves aliances amb França i Savoia, ni el govern tirànic del Consell dels Deu. A Creta, darrera gran illa veneciana de l’Orient, els turcs conquistaren el port de la Canea (1644) i s’hi establiren. Començà així una nova guerra, que durà vint-i-cinc anys i que, malgrat les accions heroiques d’alguns capitans, com Tommaso Morosini i Lazzaro Mocenigo, i la col·laboració temporal dels francesos, acabà amb la rendició de Càndia (1669) i la pèrdua de la colònia. L’arribada dels turcs fins al centre d’Europa féu que Venècia fos cridada a formar part de la Lliga Santa per tal de combatre'ls novament (1683). El dux Francesco Morosini pogué recuperar la Morea, confirmada per als venecians la pau de Karlowitz (1699), però restà perduda definitivament quan els turcs signaren amb Àustria la pau de Passarowitz (1718). Des de llavors Venècia adoptà una posició de neutralitat total, bé que, a conseqüència de les guerres de successió espanyola i polonesa, el seu territori hagué de sofrir freqüents perjudicis per part de francesos, austríacs i espanyols, sense cap indemnització per a la república. Aquesta, sense forces per a dur a terme una veritable transformació política ni per a fer cap gesta guerrera que recordés el seu passat esplèndid, malgrat uns heroics episodis de lluita contra els corsaris nord-africans, intentà d’amagar amb la brillantor de les seves festes i espectacles la feblesa que feia preveure la seva propera caiguda. Sense fer cas del perill que li podien comportar els fets de la Revolució Francesa, no reaccionà fins que Napoleó ocupà Verona (1796), i tot seguit aquesta es revoltà. Napoleó volia disposar de Venècia i cedir-la a Àustria. Amb l’excusa de fer-los canviar la constitució, obtingué la reunió del Maggior Conseglio. El darrer dux, Ludovico Manin, espaordit, abdicà; a causa d’uns incidents que foren presos com un inici de revolta, una ràpida votació declarà la dissolució del Consiglio i, amb ella, la fi de la república. En efecte, sobrevingué la dominació austríaca sobre un territori que, pel tractat de Campoformio (1797), arribava solament fins a l’Adige; la zona occidental passà a la nova república Cisalpina. La dominació, malgrat diversos moviments isolats de protesta i la breu existència de la nova república de Daniele Manin (1848), durà fins al 1866, que Àustria fou vençuda per Napoleó III, el qual obtingué la cessió de Venècia i la lliurà a Itàlia.
El Palazzo Ducale, a Venècia, seu del dux de la república de Venècia
© Fototeca.cat
Entitat política sorgida entorn de la ciutat de Venècia.