La geografia física
El territori és el més extens de l’Àfrica subsahariana, i ocupa la major part (2/3) de la depressió tectònica de la cubeta del Congo. El centre és constituït per una plana de més de 700.000 km2, d’una altitud mitjana de 400 m a 600 m, el punt més baix de la qual correspon al llac Tumba (350 m). Circumden la depressió una sèrie d’altiplans i de dorsals perifèriques constituïts formats per roques cristal·lines i esquistoses de l’antic sòcol, cobertes de gres i argiles secundaris a les zones d’altiplans, que són afectats per cicles d’erosió i per moviments tectònics, lligats amb el fenomen del vulcanisme, sobretot al sector oriental. Aquests relleus perifèrics formen una sèrie d’esglaons que van des dels 750 m al sector occidental, on hi ha el massís de Chaillu, i que el riu Congo supera a través de les cascades de Livingstone, fins a més de 5.000 m al sector oriental, on hi ha el massís de Ruwenzori (5.119 m, màxima altitud del país). Els moviments tectònics, d’una gran violència, hi donaren lloc a la formació d’una línia profunda de falles (Rift Valley), on hi ha els grans llacs de Tanganyika, Kivu, Eduard i Albert i els volcans (Karisimbi, 4.507 m). Al sector sud-oriental, la regió de Katanga és formada per diversos relleus tabulars que assoleixen els 1.500 m i assenyalen la divisòria entre la conca del Congo i la del Zambezi. En conjunt, les condicions climàtiques de la República Democràtica del Congo són determinades per la latitud equatorial, per la morfologia i, sobretot, pel canvi estacional del front tropical, el qual, atesa la seva situació al N o al S, determina la presència de masses d’aire del SW o del NE, respectivament. El clima és típicament equatorial, amb temperatures altes, i molt plujós al centre, on la temperatura mitjana oscil·la als voltants de 26 °C (la temperatura de Kisangani és de 25,5 °C pel gener i de 23,5 °C pel juliol). Les pluges són abundants a les regions properes a l’equador (no inferiors als 1.800 mm anuals). A mesura que augmenta la latitud el clima es torna subequatorial i el règim de pluges esdevé tropical, amb una accentuada estació seca (fins a cinc mesos a Kolwezi). Les temperatures minven cap al SE, on les amplituds tèrmiques també són més accentuades (la mitjana de gener a Lubumbashi és de 22 °C, i de 16 °C pel juliol). La xarxa hidrogràfica, molt rica, té un paper important en el sistema de comunicacions; és centrada en el riu Congo i els seus nombrosos i importants afluents (Ubangi, que forma la frontera successivament amb la República Centreafricana i la República del Congo, Kasai, Aruwimi). Una petita part del territori, a l’extrem NE, és tributària del Nil a través del llac Albert. La vegetació és, en general, de tipus equatorial; la selva pluvial ocupa gairebé tota la zona plana de la gran cubeta i una part de la perifèria oriental. També són freqüents els boscs en galeria al llarg dels rius on predomina la sabana, als altiplans que voregen la depressió. A les altes muntanyes la vegetació afroalpina té sovint el caràcter de páramo.
La geografia econòmica i l’economia
La riquesa de la República Democràtica del Congo es basa en l’agricultura i la mineria. El 1999 l’agricultura aportava el 54% del PIB i ocupava prop del 65% de la població activa. En la seva major part es tracta de conreus de subsistència de tipus tradicional. Els principals són els habituals de les regions tropicals i equatorials (mandioca, blat de moro, moniatos, arròs, cacauets, mill, patates, melca, blat, nyams, colocàsies, llegums, hortalisses, plàtans, etc.), que constitueixen la base alimentària de la població. Hi ha també conreus comercials de plantació, com ara la palma per a nous i oli, el cafè, el cotó, la canya de sucre, el tabac, el cacau, el sèsam, el cautxú, el te i la fruita (cítrics, ananàs, mangos i alvocats). En conjunt, aquests productes aporten entre un 10% i un 15% del valor de les exportacions. El potencial agrícola del país és molt per sota de les seves possibilitats, atès que només és conreat el 3,5% del territori. El bosc, en canvi, cobreix el 75% de la superfície, i és explotat per a l’exportació i com a combustible. La República Democràtica del Congo és un dels principals subministradors de fustes de qualitat, però, en contrast amb l’extensió arbrada (la sisena del món després de Rússia, el Canadà, el Brasil, la Xina i els EUA), pel que fa a la producció de fusta ocupa el dotzè lloc (l’1,5% mundial). La ramaderia, concentrada a les regions de Katanga i Kivu, al NE, és insuficient. També cal destacar la pesca fluvial. Els recursos miners són uns dels més importants del món, però a causa d’unes infraestructures insuficients i, sobretot, de la inestabilitat política (en part, també, resultat de les disputes pel seu control) es troben subexplotats (en 1987-95 la producció minera, disminuí, amb relació al PIB, a raó d’un 17% anual). Els anys vuitanta, el Zaire era en el sisè lloc mundial pel que fa a la producció de coure localitzat a la regió de la Katanga meridional (Kolwezi, Ruwe, Musonoi, Kambove, Likasi). La República Democràtica del Congo és el primer productor mundial de cobalt (té el 65% de les reserves mundials), i el 1997 era el quart productor mundial de diamants (els anys vuitanta havia ocupat la primera posició, amb la quarta part de la producció), amb mines a Kasai (Tshikapa i Mbuji-Mayi). També són molt importants els jaciments de manganès, urani, or, radi, zinc, argent, estany, cadmi, tungstè i germani. A la costa, hom extreu petroli de la plataforma continental, destinada a l’exportació, bé que el país ha d’importar combustible. L’electricitat és gairebe en la seva totalitat d’origen hídric. Destaquen les dues grans centrals hidroelèctriques d’Inga (al riu Congo). L’activitat industrial és lligada bàsicament a la transformació de minerals i productes agrícoles, i es concentra a la zona de Kinshasa i a Katanga. Es destaquen la metal·lúrgia del coure, el plom, el zinc, l’estany, el cobalt i el cadmi, i les indústries químiques (petroli refinat, gas manufacturat, àcids sulfúric i oleic, sabó), alimentàries (sucre, oli, cervesa i begudes), del tabac, tèxtils (cotó), del calçat i la pell, de la fusta i del ciment. Les comunicacions són deficients: la xarxa viària és formada per 154.000 km de carreteres (1996), gairebé totes sense asfaltar, i unes vies fèrries (5.138 km) que tenen com a missió principal comunicar els trams navegables dels rius interromputs pels ràpids al curs baix del Congo. Per tal d’allargar aquesta línia fins a Banana, l’únic port de façana oceànica, hom travessà (1983) l’estuari del Congo amb el pont penjant més ample del món, per a ferrocarril i carretera. També són notables les línies que comuniquen amb Zàmbia, Tanzània (sortida a l’Índic) i el port angolès de Lobito, a l’Atlàntic. La comunicació tradicional, però, es fa per vies navegables, en total uns 15.000 km. L’eix principal és el Lualaba-Congo-Zaire. El port principal és Kinshasa. El comerç internacional és, des de la dècada de 1990, deficitari a causa de l’elevat grau de conflictivitat que ha deteriorat les activitats extractives i industrials. Les importacions consisteixen en béns d’equipament i de consum. El 1999 Sud-àfrica fou el principal proveïdor (22%), seguit de Bèlgica (16%), Zàmbia (5,3%) i França (4,6%). Al voltant del 90% de les exportacions són minerals; d’aquest percentatge, un 60% correspon als diamants, que són seguits del petroli (12%), el cobalt (8%) i el coure (5%). El 10% restant és format per productes agraris. Bègica i Luxemburg són, amb gran diferència, els principals destinataris de les vendes (65%). Després d’un període brillant (1967-74), amb un PIB que creixia el 7% anual, la política de “zairització”, originà una decadència crònica els anys següents. El descontrol de la inflació, l’exhauriment de les finances públiques i la fugida de les inversions estrangeres provocà la suspensió dels ajuts de l’FMI i del Banc Mundial el 1994. Des del 1990 fins a l’enderrocament del règim de Mobutu (1997) el PNB minvà a un ritme del 9% anual. Bé que el nou règim ha reprès els contactes amb els organismes financers internacionals, la inestabilitat política i els conflictes armats subsegüents, l’extensió de la corrupció i el llast de l’anterior administració (que generà un deute extern que gairebé triplicava el PNB el 1998) dificulten enormement la recuperació del país. La moneda és el franc congolès, que substituí el zaire el 1998. El 2000 la renda per habitant era de 85 $, una de les més baixes del món.
La geografia humana i la societat
El desplaçament de la població és un dels efectes més de la violència que sacseja des de fa anys el país
© UN
La República Democràtica del Congo és poblada per diversos grups etnolingüístics. Els pertanyents al tronc bantú són els més nombrosos (2/3 de la població), que habita al centre i a les regions meridionals; les ètnies més importants són els lubes, els kongos, els mongos i els ruandes. Un altre grup important és el sudanès, estès a les regions septentrionals perifèriques (zandes, mangbetus, ngbakes). Menys importants són els grups nilòtics, al NE, i els pigmeus, habitants de la selva equatorial en progressiva regressió. La República Democràtica del Congo és un país poc poblat, amb una densitat de 22 h/km2, per sota de la mitjana africana (26 h/km2). La distribució de la població, però, és molt desigual: així, mentre que la regió de Katanga té 11 h/km2, la regió del Baix Congo arriba als 48 h/km2 (1994). Tot i el poblament escàs, aquest país té un dels creixements de la població més elevats del món: el 1998 l’índex de creixement vegetatiu era del 31‰ (mitjana mundial: 13,5‰). La fortíssima natalitat (46,5‰) compensava amb escreix una mortalitat molt elevada (15,4‰), amb una esperança de vida de les més baixes del món (47 anys), i en trenta anys (1977-97) feu augmentar la població un 60%. A la dècada de 1990, la incidència de la guerra i la sida sobre la població fou especialment dramàtica: d’una banda, el país rebé prop d’un milió de refugiats de Ruanda el 1994, i de l’altre, hom estima en més de dos milions el nombre de congolesos desplaçats o refugiats (1998) arran de les lluites subsegüents a l’enderrocament del règim de Mobutu. La República Democràtica del Congo és un dels estats del món on el percentatge d’infectats pel VIH és més elevat (prop de mig milió de persones el 1999). La majoria de la població és rural (70%); l’incipient moviment urbanitzador iniciat a la dècada de 1960 ha experimentat una forta aturada i fins i tot ha retrocedit (el 1980 la població urbana era del 35%). En canvi, la capital, Kinshasa, ha tingut un creixement desproporcionat: d’uns 2,380 milions el 1980 ha passat a 4,655 (1994), mentre que Lubumbashi i Mbuji-Mayi s’aproximen al milió. El 41% de la població és catòlica i el 32% protestant. Les religions indígenes i les confessions sincrètiques que combinen elements cristians i animistes representen el 25% dels practicants. Cap de les llengües autòctones hi és oficial; ho són l’anglès i el francès. Antiga colònia belga (Congo Belga), el 1960 accedí a la independència. En un cop d’estat perpetrat el 1965, Mobutu Sese Seko instaurà un règim de partit únic prooccidental i totalitari, i el 1971 donà al país el nom de Zaire, que es mantingué fins el 1996. Des de l’aleshores el país viu en una guerra civil, i no té unes institucions de govern clarament establertes. El 2000 fou creada una assemblea de govern de transició integrada per militars.
La història
De l’època colonial al cop d’estat de Mobutu
La part més poblada del país, prop del litoral, formà part del regne del Congo. A les conques dels rius Kasai i Kwango, els lundes formaren també alguns regnes bantús a partir del segle XVII, i amb els lubes de l’actual Katanga s’estengueren cap al S i el SE, dedicats al comerç d’esclaus, sal, vori, coure, etc. Al llarg del segle XIX, a la sabana septentrional es formaren els regnes de Zandé i Mangbetu. A la segona meitat del segle tingueren lloc les exploracions de David Livingstone, Verney Cameron (1873-75) i Henry M. Stanley (1874-77), gràcies al qual, a través de l’Associació Internacional de l’Àfrica Central, el rei Leopold II de Bèlgica assolí el control sobre un vast territori a la vall del Congo, reconegut el 1884 per la conferència de Berlín com a Estat Lliure del Congo, possessió personal de Leopold II. L’estat i les companyies comercials obtingueren extenses concessions territorials. Els francesos, dirigits per Brazza, s’instal·laren a la vora dreta del riu i formaren el Congo francès. Leopold II amplià els dominis a expenses de francesos, anglesos i portuguesos, fins que, el 1894, França i la Gran Bretanya n’aturaren l’expansió pel N i l’E. Pel S, Leopold II s’avançà a la British South Africa Company i li arrabassà Katanga (1891-94). Les atrocitats que comportaren les mesures per a amortitzar les despeses de capitals invertits en la colònia crearen un corrent d’opinió contrari al rei Leopold, el qual hagué de cedir el Congo a l’estat belga (1908). Fins els anys trenta els descobriments miners facilitaren la creació de centres urbans amb una població indígena estable, que originà una classe urbana. La mineria (coure, or, diamants, etc.) esdevingué el motor de l’economia congolesa des del 1913, i malgrat la depressió mundial de 1929-30 es formà una potent estructura financera en mans dels europeus. Les reaccions de la població indígena foren reprimides enèrgicament, i l’oposició hagué d’adoptar sovint formes religioses (kimbanguisme, secta Kitawala, islamisme, etc.). La Segona Guerra Mundial i, més tard, la guerra de Corea convertiren el Congo Belga en una de les reserves de primeres matèries més importants de les potències aliades, però la superexplotació i la marginació dels africans dels recursos i de la presa de decisions motivà revoltes i un moviment anticolonial que tingué les primeres expressions en associacions vinculades a l’Església catòlica o en organitzacions d’origen tribal, com l’Associació dels Bakongo (ABAKO), que, liderada per Joseph Kasavubu vencé en les eleccions municipals a les ciutats principals. La independència de l’Àfrica francesa i la conferència d’Accra (1958) impulsaren el moviment emancipador. Molts dels nous partits independentistes tenien una base tribal, i només Patrice Lumumba aspirava a crear un estat unitari. Desterrats els dirigents principals de l’ABAKO, Lumumba assumí la direcció dels independentistes i creà el Moviment Nacional Congolès. El 1960 el govern belga decidí de concedir la independència a la colònia. Les eleccions del maig donaren el triomf a l’MNC de Lumumba. Kasavubu esdevingué cap d’estat i Lumumba de govern. El 30 de juny fou proclamada la independència del Congo. En la cessió de poders, els atacs a la població blanca i la intervenció subsegüent de forces belgues desencadenaren un conflicte d’implicacions internacionals: Katanga es declarà independent, amb el suport dels interessos belgues i britànics enfront dels franco-nord-americans. Kasavubu i Lumumba demanaren ajut a l’ONU, mentre que Albert Kalongi declarava l’estat independent de Kasai del Sud. Lumumba perdé les seves opcions polítiques (cooperació amb Bèlgica, neutralisme) i amenaçà de demanar ajut a l’URSS. El cap de l’exèrcit, el coronel Joseph Mobutu, feu un cop d’estat, dissolgué el parlament i creà un “col·legi de comissaris” en lloc del govern. La regió oriental i Kivu romangueren fidels a Lumumba, sota la direcció d’Antoine Gizenga, però aquell fou assassinat a Katanga. Els països socialistes reconegueren el govern lumumbista, mentre que l’ONU i les potències occidentals sostenien el govern de Kasavubu i Joseph Ileo a Leopoldville, el qual sol·licità la intervenció de les forces de l’organització internacional, que liquidaren la resistència katanguesa, dirigida per Moïse Tshombé. El nou govern de Cyrille Adula maldà per reunificar i reorganitzar el país. Una revolta lumumbista a les regions orientals feu que Kasavubu nomenés M. Tshombé primer ministre (1964); aquest organitzà un cos de gendarmes katanguesos i de mercenaris blancs, que amb l’auxili de paracaigudistes belgues sufocaren la revolta.
La dictadura de Mobutu: el Zaire
El 1965 el general Mobutu feu un nou cop d’estat i instaurà una dictadura. Restablí les relacions amb Bèlgica i nacionalitzà les grans companyies, bé que el control d’aquestes romangué en mans estrangeres. El 1971 canvià el nom de Congo pel de Zaire. El Mouvement Populaire de la Révolution (MPR) esdevingué partit únic, i el “mobutisme” (barreja de nacionalisme, messianisme i africanisme), la doctrina oficial. La corrupció del règim, les oscil·lacions del preu del coure, el fracàs de la incipient industrialització, el dèficit exterior i la inflació originaren una forta crisi, agreujada per la situació mundial (1973-75), que augmentà la dependència del país envers els EUA, Bèlgica, França i Israel, i el 1977 sorgiren guerrilles revolucionàries a Katanga (que rebé el nom de Shaba durant el règim de Mobutu) i a la de Kivu i s’hi produïren invasions guerrilleres (1977 i 1978). El règim de Mobutu només es mantingué gràcies al suport militar del bloc occidental, que l’obligà a iniciar una discreta obertura (constitució del 1978), la qual, tanmateix, no alterà l’autoritarisme bàsic del règim. Acusat per nombroses organitzacions internacionals de violar els drets humans i enfrontat a una oposició creixent, Mobutu concedí una amnistia (1983) i relaxà la repressió sense efectuar, però, modificacions substancials al seu règim. El 1984 l’oposició dugué a terme diversos atemptats i forces rebels ocuparen la ciutat de Moba durant dos dies. Reelegit el 1985, Mobutu concentrà poders en la seva persona. El 1987 tingueren lloc eleccions al Consell Legislatiu Nacional i, simultàniament es formà un govern a l’exili compost de diversos grups de l’oposició. Les relacions amb els països fronterers, especialment amb Angola i Tanzània, foren tenses aquests anys per la presència de refugiats i per l’activitat de les respectives guerrilles antigovernamentals que utilitzaven el territori veí per a protegir-se, i el 1985 el Zaire i Angola es comprometeren a no donar suport als rebels de la part contrària. El 1983 Mobutu envià tropes de suport al règim del Txad de Hissene Habré. Entre el 1984 i el 1986 el Zaire fou suspès de l’OUA per donar suport a l’annexió del Marroc del Sàhara Occidental. El 1989 Mobutu aconseguí un important èxit en tancar un acord amb l’FMI pel qual refinançà el deute exterior en canvi del control de la inflació i de la despesa pública, però el descens en el preu de les exportacions incidí negativament en l’economia. Diversos episodis, d’altra banda (entre d’altres el tancament de més de 400 comunitats religioses, cosa que provocà un enfrontament amb l’Església catòlica) qüestionaven les promeses de reforma del règim. Les manifestacions estudiantils a Lubumbashi i a d’altres ciutats, a les quals es posà fi amb la matança de molts estudiants (maig del 1990), significaren una nova ruptura amb Bèlgica. Mobutu intentà finalment, a l’octubre, sortir de la crisi amb l’anunci d’un multipartidisme total. Immers en una profunda crisi econòmica que posà al país al límit de la desintegració, el president Mobutu feu tots els possibles per mantenir-se al poder, tot i l’evident rebuig popular. La convocatòria d’una conferència nacional no fou sinó una maniobra dilatòria, perquè, a l’hora de la veritat, Mobutu boicotejà totes les decisions de l’Alt Consell de la República (HCR, el govern emanat de la conferència). Étienne Tshisekedi, el primer ministre nomenat per la conferència, fou ben aviat destituït per Mobutu, i, malgrat que ni l’HCR ni la comunitat internacional acceptaren el cessament, el dictador designà un nou govern. La duplicitat entre les autoritats nomenades per Mobutu i per la conferència agreujà la ingovernabilitat del país. El caos s’imposà: les zones perifèriques anaren desvinculant-se de la capital, i en regions com Kivu i Katanga es multiplicaren els conflictes ètnics. L’economia caigué en picat: disminuí la producció minera, la corrupció augmentà, la inflació es disparà fins al 8.800% anual, i es deixaren de pagar els salaris dels funcionaris. Per tal de superar aquesta situació, es designà primer ministre Kengo Wa Kondo, un seguidor de les doctrines de l’FMI que intentà reestructurar les finances. Però l’intent d’ajustament es veié pertorbat per l’arribada, el 1994, de centenars de milers de refugiats ruandesos, que estengueren la guerra entre els hutus i els tutsis a territori zairès.
De l’enderrocament de Mobutu ençà: la guerra civil
El maig del 1997 l’ofensiva de l’Aliança de Forces Democràtiques per a l’Alliberament del Congo-Zaire, dirigida per Laurent Kabila i els seus guerrillers banyamulengues, deposà el règim mobutista amb l’ajut militar de països veïns, cadascun dels quals hi perseguia interessos propis, com es manifestà en la guerra civil que esclatà l’any següent. Amb diferents motivacions —des de declaracions de preservar la pròpia seguretat, foragitar rebels i guerrilles autòctons, fins a afanys econòmics—, s’hi trobaven implicats, d’una banda, Angola, Namíbia, Zimbàbue i el Txad fent costat a l’autoproclamat president Kabila, i de l’altra, Ruanda i Uganda, juntament amb els senyors de la guerra locals i líders polítics, cabdills i militars organitzats en l’Agrupació per un Congo Democràtic (RCD). Les temptatives de conciliació dutes a terme amb la mediació de l’ONU i l’OEA culminaren pel juny del 1999 a la cimera de Lusaka (Zàmbia), d’on sortí un acord d’alto el foc que, no obstant això, no es respectà, malgrat que des del 2000 la Missió de les Nacions Unides al Congo (MONUC) intenta preservar-lo. El gener del 2001, enmig d’una gran confusió, Kabila fou assassinat. Pocs dies després el succeí el seu fill Joseph Désiré, el qual, per mediació de les Nacions Unides, establí negociacions de pau amb els grups opositors i el febrer del 2001 signà un acord de pau amb més de 150 líders de grups ètnics locals que no posà fi, però, a la violència. El gener del 2002 l’erupció del volcà Nyiragongo devastà gran part de la ciutat de Goma. Al llarg d’aquest any el govern signà successius tractats de pau amb Ruanda i Uganda, principals estats involucrats en la violència, que es retiraren de l’E del país (el primer, a canvi de desarmar dels rebels hutus acusats de perpetrar les massacres de tutsis ruandesos el 1994), i amb els principals grups rebels a Pretòria (Sud-àfrica). Tot i els progressos, el país continuà fora de control, amb enfrontaments intermitents entre grups paramilitars, que sovint responien a divisions ètniques, en bona part motivats pel control dels jaciments d’or, diamants i coltan (mineral utilitzat en la fabricació de telèfons mòbils, especialment abundant en territori congolès). Així, l’abril del 2003 tingueren lloc a Bunia (regió d’Ituri) enfrontaments que causaren prop de 300 morts, matança que comportà l’enviament d’una força de pacificació de l’ONU integrada per tropes franceses. L’agost del 2003 es constituí un govern provisional fins a noves eleccions. Alguns dels seus membres més destacats, com el vicepresident Jean-Pierre Bemba, estaven acusats de crims de guerra i contra la humanitat. El maig del 2005 fou aprovada una constitució consensuada entre diversos grups anteriorment enfrontats. Malgrat els 17.600 efectius de la MONUC, els combats entre faccions prosseguiren durant tot l’any. El març del 2006 el Tribunal Penal Internacional dictà la primera ordre d’arrest contra un acusat per crims de guerra i contra la humanitat en el conflicte. Al juliol, les eleccions presidencials i legislatives enfrontaren Joseph Kabila i Jean-Pierre Bemba, i al novembre el primer fou declarat guanyador, juntament el seu partit, l’Aliança per la Majoria Presidencial (AMP). Al llarg del 2007 tingueren lloc combats a la província de Kivu Nord entre l’exèrcit i les forces de l’exgeneral tutsi Laurent Nkunda, aliat del president ruandès Paul Kagame i dirigent del Congrés Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP), que causaren centenars de morts i l’èxode de milers de persones i que tingueren els enfrontaments ètnics entre rebels hutus i tutsis com a escenari. La insurrecció acabà el gener del 2009, quan les pressions internacionals forçaren un acord entre Ruanda i la RD del Congo i Nkunda fou detingut. Tot i els enfrontaments, l’abril del 2007 Ruanda, Burundi i la RD del Congo impulsaren la Comunitat Econòmica dels Grans Llacs. El 2010 l’FMI, el Banc Mundial i el Club de París aprovaren condonar gran part del deute. En les eleccions presidencials i legislatives del 2011 Kabila fou proclamat vencedor al novembre, resultat molt contestat pel seu rival, l’ex-primer ministre Étienne Tshisekedi. Durant la legislatura, els intents de Kabila de perpetuar-se en el poder amb canvis en la llei electoral donaren lloc a protestes que se saldaren amb desenes de morts el 2015. El març del 2016 l’exvicepresident Jean-Pierre Bemba fou condemnat pel TPI per crims de guerra i contra la humanitat. Tanmateix, la sentència fou revocada el juny del 2018 enmig d’acusacions de pressions. El novembre del 2016 govern i oposició pactaren celebrar les eleccions el desembre del 2018, a les quals Kabila renuncià presentar-se. Malgrat les irregularitats i un llarg recompte dels vots, el gener del 2019 fou proclamat vencedor Félix Tshisekedi, fill de l’ex-primer ministre i rival de Kabila. El segon lloc fou per a l’empresari Martin Fayulu, que contestà els resultats, i el tercer per al candidat oficialista Emmanuel Ramazani Shadary. El 2018, en els prop de vint anys de guerra civil, el nombre de víctimes mortals conseqüència directa o indirecta de la violència s’estimava en uns 6 milions, i el nombre de desplaçats en més de 4 milions. Més de 7 milions de persones estaven amenaçades per la fam o la desnutrició. A banda, al desembre d’aquest any es produí un dels brots més greus del virus de l’Ebola, que des que fou identificat vers el 1970 s’ha desencadenat en centres urbans una desena de cops.