La unitat reiterativa del polímer és oximetilè —OCH2— o un oximetilè substituït —OCRH— (segons que derivi del formaldehid o d’un aldehid superior), és a dir, que en les cadenes lineals (que arriben a tenir 100 unitats o més) alternen regularment carbonis i oxígens. Això fa que llur química sigui la dels acetals, dels quals reben el nom. Les úniques resines comercials d’aquest tipus són o bé homopolímers de formaldehid o bé copolímers de trioxà. En tots dos casos la polimerització és feta fàcilment, però per a obtenir una bona estabilitat tèrmica i assolir els pesos moleculars necessaris calen monòmers molt purs. Un cop la polimerització acabada, cal, a més, estabilitzar el polímer, alquilant o acilant els grups OH terminals de cadena i afegint antioxidants. En el cas dels copolímers, els comonòmers poden ésser molt diversos i l’alternança en les cadenes dels carbonis i oxígens és destruïda, de tant en tant, pels enllaços —C—C— del comonòmer. Les unitats —O—C—O—C—O—C— provinents de l’obertura del cicle trioxànic dominen, però, suficientment per a donar al copolímer les propietats essencials dels homopolímers. Les resines acetàliques comercials són els plàstics que més s’assemblen als metalls per llurs propietats mecàniques i llur estabilitat dimensional en una gran varietat de medis i condicions, la qual cosa prové de la capacitat de les cadenes oximetilèniques per a apilar-se en una configuració cristal·lina molt ordenada i compacta quan el polímer se solidifica. Tant la combinació de propietats mecàniques (rigidesa —àdhuc a temperatura elevada—, resistència a la tracció, a la flexió i a l’impacte, duresa) com l’elevada temperatura d’estovament, el baix coeficient de fricció, la bona resistència a l’abrasió, l’excel·lent resistència química (i en especial als dissolvents i a l’aigua), les bones propietats elèctriques i, sobretot, l’elevada resistència als esforços permanents —àdhuc en calent, sense a penes fluència viscosa— són, en efecte, remarcables i permeten que aquests plàstics puguin substituir, en molts casos, el llautó, el zinc, l’alumini o el ferro colat. Les resines acetàliques poden injectar-se i extruir-se a temperatures no excessives, envelleixen bé (excepte a la llum ultraviolada quan no porten fotostabilitzants), poden mecanitzar-se, enganxar-se, soldar-se, metal·litzar-se i decorar-se, cremen amb lentitud, no són atacades pels rosegadors, insectes, fongs i microorganismes i no són tòxiques. Això no obstant, no és aconsellable emprar-les per a peces en contacte amb àcids relativament concentrats, amb oxidants o amb solucions fenòliques. Alguns tipus no resisteixen tampoc les bases fortes. Malgrat llur preu relativament elevat, són fabricats amb resines acetàliques articles molt diversos, tals com peces d’automòbil, de maquinària i d’aparells electrodomèstics, articles de ferreteria, vàlvules i recipients per a aerosols, canonades de conducció de petroli, etc.
m
pl
Química