Les primeres matèries per a obtenir-los (amines, imines o amides d’una banda, aldehids de l’altra) són variades, però en la pràctica les realment importants són la urea, la melamina i el formaldehid. Les resines de melamina tenen millors propietats que les d’urea però llur preu és més elevat. La primera fase de la condensació és la formació de mono o dimetilolurea
o de tota la sèrie de composts que van de la mono a l’hexametilolmelamina.
Aquests monòmers amínics, solubles en aigua, es polimeritzen ràpidament en escalfar-los. Regulant les condicions de reacció (puresa i proporcions relatives dels reactants, pH, temperatura, temps, quantitat i natura dels catalitzadors) és possible d’obtenir en una primera etapa polímers intermediaris, solubles i fusibles, de grandària molecular mitjana (grau de polimerització 40-350), que es presenten en forma de solucions molt viscoses o de pólvores. Llur tendència a la polimerització espontània pot ésser controlada, si cal, bloquejant els grups metilol amb alcohols:
(Aquesta introducció d’un grup alcoxi, reversible amb la temperatura, dóna també un gran joc pel que fa referència a solubilitat i compatibilitat amb altres resines.) Per acció de la temperatura o de catalitzadors, els polímers intermediaris donen els polímers finals, reticulats tridimensionalment, insolubles i infusibles, de grau de polimerització entre 800 i 3 500. A causa de la polifuncionalitat dels monòmers, les diverses etapes de llur condensació són complexes, i moltes de les característiques dels polímers obtinguts, determinants per a llur ús, depenen decisivament de les proporcions d’urea i formaldehid. Les principals reaccions que intervenen en la condensació són: la formació de ponts metilènics
la formació de ponts èter
i la deshidratació de la monometilolurea seguida de la formació d’un trímer cíclic
que reacciona novament amb formaldehid. Les resines amíniques són aplicades sobretot en forma de polímers intermediaris (els quals es condensen i fixen de manera irreversible mitjançant un tractament posterior) i són emprades, principalment, en la fabricació de pólvores d’emmotllament (preparades incorporant als polímers intermediaris càrregues reforçants -cel.lulòsiques o minerals-, pigments, catalitzadors i additius diversos), a partir de les quals són obtinguts, per compressió sobretot, articles molt variats, tals com material elèctric, envasos, articles domèstics, etc; com a adhesius a dos components, líquids o en pols, utilitzats en les indústries de la fusta, d’abrasius i tèxtil i per a la fabricació de taulers de partícules, d’aglomerats de suro, etc; en la indústria tèxtil per a obtenir aprests rígids o tous i acabats inarrugables, inencongibles o repel.lents de l’aigua i per a pastes d’estampat; en la indústria paperera, per a millorar la resistència del paper humit; en la indústria de vernissos i pintures, especialment en associació amb altres agents filmògens, i en la fabricació d’estratificats de paper, teixit o fibra de vidre. Altres aplicacions menys importants són, entre d’altres, la fabricació de tanins sintètics; d’escumes utilitzades com a aïllants tèrmics i sonors; de vidres de seguretat obtinguts per colada; de resines de bescanvi iònic; d’aglomerants per a nuclis de fosa, i de reforçants i enduridors del cautxú.