Els mètodes més emprats per a efectuar-la poden classificarse en separació mecànica de cristalls, introduïda per L.Pasteur l’any 1848, la qual únicament és possible quan les dues formes cristal·litzen separadament en cristalls enantiomòrfics, i el seu ús és molt limitat; cristal·lització preferent d’un dels dos enantiòmers, basada en les diferents velocitats de cristal·lització quan hom inocula amb cristalls d’una de les dues formes una solució sobresaturada del racèmic, d’ús també limitat, i que condueix sovint a enantiòmers de puresa òptica inferior al 100%; separació bioquímica, introduïda per L.Pasteur l’any 1858, basada en la destrucció selectiva d’un dels dos enantiòmers per part d’un enzim, que actua tant in vitro com in vivo, i presenta l’inconvenient de la pèrdua d’un 50% de rendiment com a mínim; i transformació en diastereòmers, per reacció de la mescla racèmica amb una forma òpticament activa d’un reactiu quiral, el qual és sovint un producte natural (diastereomeria), que és el mètode més emprat. La separació pròpiament dita pot ésser efectuada de maneres molt diverses, atès que els diastereoisòmers presenten propietats físiques sovint ben diferenciades, i posteriorment hom pot regenerar cada enantiòmer per destrucció de l’adducte format. Modernament, s’han introduït altres mètodes de resolució basats en processos cromatogràfics i cinètics.
f
Química