Concepte i abast
Puix que el procés d’envelliment d’una obra és irreversible i s’inicia tot seguit de la seva creació, la paraula restauració, conceptualment massa ambiciosa, es va substituint per la de conservació, ja acceptada en el món anglosaxó, que, tot i ajustant-se molt més a la realitat, inclou la idea d’una acció preventiva. Actualment, i com a pas transitori vers una homologació universal de la paraula conservació, existeix una accentuada tendència, en el món llatí, a delimitar la valor de la paraula restauració a la intervenció quirúrgica en els béns culturals i a reservar al mot conservació els atributs corresponents a les funcions de caràcter profilàctic i documental. Restauradors, químics, arquitectes, historiadors i arqueòlegs tendeixen al treball en equip tant per a la restauració dels béns culturals mobles com dels immobles. Els processos més habituals en una restauració són la documentació: diagnosi sobre l’estat de conservació, història de l’obra, etc; consolidació del suport: en els quadres el reentelatge o adhesió d’una tela nova, en els retaules de fusta l’eliminació dels xilòfags, el tractament de la pedra en els monuments, etc; neteja de les superfícies: tant si són policromades com si no ho són, per mitjà de dissolvents o per mitjans mecànics; la reintegració pictòrica de les llacunes en les obres pictòriques sota el signe sempre del respecte arqueològic al document històric; envernissat o protecció final de la superfície de l’obra.
Bé que la necessitat de restaurar sempre ha existit, la història de la restauració a escala local i universal està per fer. Hi ha dos factors, però, que intervenen d’una manera directa en l’evolució del concepte. D’una banda, l’acció de l’Església en recomanar que es restauressin les imatges del culte per poder continuar oferint la seva funció religiosa, com en el cas del cardenal Paleotti, quan es dirigí en aquest sentit als clergues de la diòcesi de Bolonya el 1575. D’altra banda, els descobriments i les excavacions de Pompeia i Herculà, amb la consegüent necessitat de conservar les peces i amb l’aportació de la moderna idea del museu. Al segle XVIII ja apareixen diversos restauradors famosos, com Picault, Edwards i Hacquin, alhora que adquireixen nom els tallers de restauració de Venècia, Nàpols, Bolonya i París. A Madrid, apareixen, el 1853, l’obra de Vicente Poleró Arte de la Restauración i, el 1880, un petit tractat de pintura amb un capítol dedicat a la restauració, obra de Mariano de la Roca. L’ICOM (International Council of Museum), organisme dependent de la UNESCO, aglutina tots els professionals del món en les reunions triennals, per mediació del seu Comitè per a la Conservació.
La restauració als Països Catalans
Pel que fa als Països Catalans, la primera notícia que hom té de restauració data del 1345, en què Pere III el Cerimoniós manà al seu escrivà Pere Passaia de conservar els documents de l’Arxiu Reial de Barcelona perquè s’anaven destruint per les arnes. Josep Arrau i Barba, home polifacètic, que estudià restauració a Milà al costat de Giuseppe Molteni el 1832, és l’autor de la Memoria sobre la limpieza y restauración de pinturas (1834), el document científic més antic sobre aquest tema del qual hom té notícia a tota la península Ibèrica. Manuel Grau i Mas fou pensionat per la Generalitat de Catalunya en 1931-32 per anar a estudiar a Milà amb el famós restaurador Mauro Pellicioli, del Museu de Brera. En tornar d’Itàlia, creà el que es podria anomenar l’escola de Restauració dels Museus Municipals de Barcelona, amb dos deixebles molt directament vinculats a ell, Domènec Xarrié i Joaquim Pradell, amb laboratori al Palau Nacional de Montjuïc. D’altra banda, Grau inicià l’assignatura de Restauració Escultòrica i Pictòrica a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, que posteriorment esdevingué especialitat i que hom preveu que esdevingui llicenciatura universitària. El 1982 fou creat el Centre de Conservació i Restauració de Bens Mobles de la Generalitat de Catalunya, al Monestir de Sant Cugat del Vallès, i el 1987, el servei de Restauració. L’any 1997 el centre, que depèn del Servei de Restauració de Béns Mobles, inaugurà els darrers treballs d’adequació de l’edifici per tal de situar-hi definitivament tots els seus tallers. Algunes institucions patrimonials catalanes, però, disposen de bons tallers propis de conservació-restauració, com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu Tèxtil i d’Indumentària de Barcelona o la Biblioteca de Catalunya.
La restauració de llibres
La restauració de llibres té per objecte de compensar el desgast que el llibre ha sofert, o de regenerar els materials amb què ha estat fabricat. Aquesta restauració es pot fer per procediments mecànics o manuals. El laminador injecta lactat de cel·lulosa al paper i el reforça amb un teixit fi i transparent. Aquest procediment, molt ràpid, no és recomanable per als llibres de gran preu. Aquests s’han de restaurar manualment. La tasca del restaurador consisteix en aquest cas a netejar i planxar els fulls del llibre, corregir el ressecament quan es tracta de papir o de pergamí, apedaçar el full quan és esqueixat o mutilat, treure taques d’humitat, i, en el cas del paper, llevar l’acidesa produïda per l’alteració de les resines que conté la pasta o per les substàncies minerals que hi ha en la pasta o en la tinta. És convenient, quan el paper s’ha tornat massa flonjo, d’encolar-lo amb cola animal. Les mutilacions poden esmenar-se amb pasta de paper o enganxant al full paper fi i transparent. Si les tintes s’han menjat molt el paper, aquest es pot reforçar amb paper transparent molt fi, preferentment amb paper Japó, o amb teixit de seda transparent. Tant l’acidesa del paper com les taques d’humitat s’eliminen per procediments químics. Cal evitar tant com sigui possible l’ús del clor, i en cas d’usar-lo, cal eliminar-lo després completament amb banys d’aigua pura: les solucions clorhídriques treuen la pàtina del paper, i si no s’eliminen totalment, amb el temps en destrueixen la fibra. La neteja del llibre és sempre útil, però la restauració a fons només s’ha de fer quan és necessària. Els raigs ultraviolats descobreixen les restauracions. El llibre antic guanya en estima quan ha estat poc manipulat. L’excés de restauració pot inspirar sospites sobre la seva autenticitat. Si el llibre es completa amb facsímils, és recomanable que aquests es tirin sobre paper diferent de l’original per tal d’evitar confusions entre les parts autèntiques del llibre i les reproduïdes.