Els primers retaules coneguts, obres d’orfebreria, són del segle XII, la majoria portàtils, de petites dimensions, en forma de frontal o tríptic. Als segles XIII i XIV el seu ús es generalitza, amb importants modificacions (són ja fixos, de grans dimensions i obres de talla o pintura), fins a arribar a un complet desenvolupament al segle XV, que són ja d’una gran riquesa ornamental. A partir del segle XVI canvia la seva estructura i es converteixen en autèntics pòrtics.
Als Països Catalans, la primera producció important del retaule, amb predomini de l’escultòric sobre el pictòric, data del principi del segle XIV i continua la tradició europea marcada per la influència de Flandes i del nord de França. D’aquesta primera època són el retaule d’Anglesola (1320-30), el més antic que s’ha conservat; els retaules procedents del taller de Sant Joan de les Abadesses (retaule de la Passió, 1341-42, de Bernat Saulet; retaule de la Mare de Déu Blanca, 1340; retaules de la Mare de Déu de Beget i de Sant Agustí, etc.), i el retaule de la seu de Girona començat pel Mestre Bartomeu el 1325. Més entrat el segle XIV començà a tenir importància la influència d’Itàlia (Siena i la Llombardia en són els principals punts de referència), que es reflectí bàsicament en el retaule pictòric, i perdurà fins a l’inici del segle XV. Els principals representants en són Ferrer i Arnau Bassa, pare i fill (retaule de Sant Marc, 1346, de la Seu de Manresa). Una segona generació de pintors elaboraren i transformaren els models italians fins a arribar a configurar un estil català propi: Ramon Destorrents (retaule de Santa Anna, 1353, a la capella de l’Almudaina de Palma, retaule de Santa Marta a l’església d’Iravals, etc.), els germans Francesc, Jaume i Pere Serra, i Llorenç Saragossa, del taller de Barcelona. A la segona meitat del segle XIV Tarragona es convertí en un centre de pintura diferenciat del de Barcelona amb Joan de Tarragona (retaule de la Mare de Déu de Paretdelgada) i el Mestre de Santa Coloma de Queralt (retaule de Sant Bartomeu, 1360). L’escultura seguí la línia francoflamenca amb Aloi de Montbrai, Jaume Cascalls (retaule de la Mare de Déu de Cornellà de Conflent, 1345), Jordi de Déu (Jordi Joan) i Pere Moragues. Des del final del segle XIV fins a mitjan segle XV, tant el retaule escultòric com el pictòric s’emmarquen dins les línies de l’art de l’Europa Occidental amb l’anomenat corrent internacional. Entre els escultors destaquen Pere Oller (retaule major de la seu de Vic, 1420-30) i Pere Joan (retaule major de la seu de Tarragona, 1426-36); i, entre els pintors, Lluís Borrassà (retaule de Santa Clara, 1414-15). A partir de mitjan segle XV s’inicià un període marcat per dos mestres diferents: Lluís Dalmau (retaule de la Mare de Déu dels Consellers, 1443-45) i Jaume Huguet (retaule del Conestable, 1464-65), el primer fidel seguidor dels models flamencs i el segon més deslligat i creador d’un estil personal. Al segle XVI, el retaule d’altar s’anava configurant com una estructura de grans proporcions i més complexa, amb dues tendències principals: d’una banda, la flamenca, que seguia els recursos tradicionals de l’arquitectura gòtica, característica del principi de segle, i, de l’altra, l’anomenada a la romana, més tardana, basada en el repertori ornamental arquitectònic clàssic. En una primera etapa, els retaules se solien concebre amb una descordada sumptuositat decorativa, traducció literal dels retaules gòtics a la nova ornamentació clàssica; n’és un exemple el retaule de Santa Maria del monestir de Poblet (1527-29) de Damià Forment. En la segona etapa, cap a mitjan segle, s’inverteix la tendència: hom depura els dissenys i arriba a solucions simples i rigoristes com la d’Onofre Enric en el desaparegut retaule de l’hospital de Sant Feliu de Guíxols. Entre els retaules pictòrics trobem: el de la Mare de Déu de la Magrana de la catedral de Perpinyà (~1500), el de Santa Helena de Girona, d’Antoni Norri i Pedro Fernández (1519-21), el retaule major del monestir de Sant Pere de Rodes, perdut, de Pere Mates, el retaule de Sant Joan Baptista (1536), etc. De mitjan segle té gran importància la figura del pintor portuguès Pere Nunyes (retaule de Sant Eloi dels Argenters, 1526-29). Al final del segle XVI continua la producció de retaules com els de Pineda (1534) i de Palamós (1570) de Joan Forner de Mataró; de Gaspar Huguet el retaule de la prioral de Reus; Pere Barrufet, etc. Al final del segle XVI Francesc Ribalta, de València, i Lluís Pascual inicien una renovació del retaule pictòric ja al llindar del barroc. Al segle XVII adquireix importància el retaule escultòric inspirat en Damià Forment i Bartolomé Ordóñez. Escultors que destaquen són: Claudi Perret (retaule de Sant Joan Baptista de la catedral de Perpinyà, 1620), els Agustí Pujol, segurament pare i fill (retaule del Roser de la catedral de Barcelona, 1619, i el retaule del Roser d’Arenys, 1625); els germans Tremulles, Josep (retaule major del monestir de Santes Creus, 1647) i Llàtzer (retaule del Roser, 1643, del convent dels dominics de Perpinyà), tots ells renaixentistes. El pas cap al barroc és representat per Joan Grau (retaule de la Santa Cova de Manresa, 1678), Josep Generes i Domènec Rovira. Al segle XVIII, el retaule escultòric ultrapassa el seu caràcter narratiu per a esdevenir un monument a la Mare de Déu dins una estructura de gran unitat (retaule marià). Alhora, la integració escultura-pintura és un fet. Destaquen: Pau Costa (retaule major d’Arenys de Mar, 1706-11), darrer representant dels esquemes emprats durant tot el segle XVII, deutors a la vegada de l’estructuració narrativa del Gòtic i el Renaixement; Josep Sunyer (retaule de Santa Clara a Vic, 1721, desaparegut el 1936); Carles Moretó i Brugaroles (retaule del Miracle, 1747-58, plenament barroc); i Jaume Padró i Cots amb el retaule major, 1777-87, de la capella de la Universitat de Cervera, pertany a un barroc tardà, realitzat ja dins el neoclassicisme, però que encara demostra un gust barroc.