S'estenen des del Sant Gotard fins a l’Adriàtic i són, d’W a E: el retoromànic occidental o rètic (amb tres dialectes: el sobreselvà i el sotaselvà —que junts constitueixen el romanx o grisó, llengua oficial del cantó dels Grisons i una de les quatre llengües parlades a Suïssa— i l'engiadinès, parlat a Engiadina), el ladí o dolomític, parlat a la regió de les Dolomites i al Trentino-Alto Adige, on és reconegut oficialment, i el furlà, parlat al Friül. A causa d’aquesta profunda disgregació i de la dificultat comunicativa entre els parlants d’aquests dialectes, hom ha posat en dubte la seva identitat com a llengua. L’any 2000, l’avaluació demogràfica era al voltant d’uns 625.000 parlants (40.000 parlants de romanx, 35.000 de ladí i 550.000 de furlà). Per raó de la seva dispersió, la comprensió mútua entre els parlants d’aquestes tres variants no sol ser immediata, i el seu estatut jurídic és també divers. Quant a la seva afiliació, oscil·la entre el gal·loromànic (palatalització de CA-, GA-, per exemple) i l’italoromànic. En qualitat d’àrea marginal, és acolorit per nombrosos arcaismes. L’estructura i l’evolució del vocalisme és força complexa. La A, segons la nasal següent, pot passar a o (fom fame) o a au (paun pane) i el diftong au es manté parcialment (aur, or). La E i la O obertes i la O tancada del llatí es diftonguen, en certes condicions, en ie (ia) (pial pelle, piertg porcu, però pl pors). Els diftongs decreixents poden esdevenir “durs” (ei > ek, ou > ok; nekf, neu). La U pot donar u, ü, i (muru > mur, mür, mir). La A àtona (menys la final) s’afebleix en (e). Abunden les semivocals (e), (o). Les sordes intervocàliques se sonoritzen (cavegl, cabell); la s- impura > š (stela, estel); -cl-, -gl- solen palatalitzar-se (egl, ögl oclu). En morfosintaxi hi ha romanalles de l’antiga declinació (verts/vert). Trets com el futur sobre la base venio (ad) cantare, la posposició del subjecte i l’ús del subjuntiu en les completives poden deure's a influx germànic. El lèxic barreja els tipus italoromànics amb els gal·loromànics. La penetració germànica es basa en factors històrics (invasió longobarda, procedència alemanya dels patriarques del Friül a l’edat mitjana), geogràfics (adstrat alamànic sobre el rètic) i de prestigi (l’alemany és la llengua de cultura). Els préstecs italians (de tipus venecià) sovintegen a Engiadina i al Friül; aquest ha acollit mots eslaus. El 1885 es fundà la Societad Retoromontscha, que publicà uns Annalas promogué el Dicziunari Rumantsch Grischun (es publica des del 1938) i en 1972-84 hom publicà l’ Atles històric lingüístic etnogràfic furlà (dirigit per G. B. Pellegrini).
m
Lingüística i sociolingüística