Era monjo de Sant Víctor de Marsella. La seva activitat com a bisbe fou intensa. Al concili de Narbona (1031 o 1032), on es parlà de Sant Martí del Canigó, féu coneixença amb el bisbe Oliba de Vic, sens dubte el promotor d’aquell concili. En altres reunions conciliars, com a la de Niça del 1041 (on feia costat al cèlebre Odiló, abat de Cluny), Riambau difongué la pau i treva de Déu (promoguda ja abans pel seu amic Oliba) per mitjà de decrets i de cartes als bisbes italians. Tornà a ocupar-se'n en un altre concili narbonès del 1043, on també comparegué Guifré de Narbona, l’arquebisbe simoníac i guerrer, nebot d’Oliba, que se sotmeté a disciplina. Riambau envià una carta i diverses relíquies a Oliba, el qual les distribuí pels seus bisbat i monestirs. En el sínode de Tolosa del 1056 excomunicà Ramon BerenguerI i Almodis, comtes de Barcelona, pels mals tractes inferits a l’àvia del primer, la vella comtessa Ermessenda. Dos anys després l’arquebisbe d’Arle era a Barcelona (juntament amb Guifré de Narbona i altres bisbes) per a consagrar-ne la catedral. El 1065 es retirà del bisbat i retornà al seu monestir marsellès.