Ricard Bofill i Leví

(Barcelona, Barcelonès, 5 de desembre de 1939 — Barcelona, 14 de gener de 2022)

Ricard Bofill i Leví

Arquitecte i urbanista.

Format com a arquitecte a l’ETSAB, en fou expulsat el 1957 per les seves activitats polítiques. Completà la seva formació a la Universitat de Ginebra i, en tornar a l’Estat espanyol, el títol no li fou reconegut malgrat exercir com a arquitecte. Amb un equip d’arquitectes, dissenyadors, economistes, sociòlegs i intel·lectuals, entre els quals hi havia l’escriptor J.A. Goytisolo i el filòsof Xavier Rubert de Ventós, creà el Taller d’Arquitectura (Barcelona, 1961), grup que tingué una considerable incidència en la renovació de l’arquitectura i l’urbanisme els anys seixanta i setanta, a fi de dotar-los d’un sentit humanístic i d’eixamplar-ne el seu radi d’acció, i que posteriorment esdevingué l’estudi d’arquitectes liderat per ell.

L’edifici d’habitatges Walden 7, a Sant Just Desvern, obra de Ricard Bofill

© Fototeca.cat

Els seus primers projectes uneixen una originalitat no exempta d’efectisme amb la valoració expressionista dels elements constructius i serials, aspectes que posteriorment incorporà a una concepció basada en el classicisme. Entre les seves primeres obres arquitectòniques destaquen El Xanadú (Calp, 1968), El Castell (Sitges, 1969) i la Muralla Roja (Calp, 1972-74). El Barri Gaudí (Reus, 1969-70) i el projecte de La ciutat en l’espai (Madrid, 1969) constitueixen un primer intent de revisió del concepte racionalista del bloc d’habitatges, intent que s’anà actualitzant en la resta de les seves obres. El 1971, amb el projecte de Villes Nouvelles, començà la seva activitat a França, on també organitzà un equip i on, malgrat la polèmica suscitada per la retirada del seu encàrrec de remodelació de l’espai parisenc de Les Halles (1978), realitzà nombrosos projectes: Espaces d’Abraxas (1983) i el conjunt Echelles du Baroque (1986), ambdós a París, i el barri Antigone (1985) de Montpeller, entre d’altres. Són també d’aquesta època el Monument a Catalunya que es dreça a la part francesa de la frontera del Pertús (1977), en forma de piràmide asteca; el nou conjunt del Santuari de Meritxell, a Andorra (1978), bastit al voltant de les ruïnes de l’antiga ermita; el projecte de la vila agrícola algeriana Houari Boumédiènne (1980), i, sobretot, el complex format pel Walden 7 i La Fàbrica, a Sant Just Desvern (on hi ha la seu catalana del Taller d’Arquitectura), exemple característic de les seves ambicioses realitzacions, que pretenen potenciar el vessant sociològic de l’arquitectura. Mostra de la seva projecció internacional fou l’exposició del 1985 al Museu d’Art Modern de Nova York dedicada als seus projectes.

Posteriorment, la seva activitat es diversificà en un gran nombre de projectes, una part substancial dels quals s’han fet a la ciutat de Barcelona: edifici de l’Institut Nacional d’Educació Física (1991) a l’Anella Olímpica, ampliació de l’aeroport del Prat (1991), remodelació del monestir de Pedralbes per a l’allotjament de la col·lecció Thyssen-Bornemisza (1991), el Teatre Nacional de Catalunya (1997), les oficines Nexus II de la Universitat Politècnica de Catalunya (2001), les oficines del Parc Logístic de la Zona Franca (2002), la T1 de l’aeroport de Barcelona (2008) i l’Hotel W, conegut popularment com Hotel Vela (2009).

Fora de Catalunya cal destacar la remodelació del llit del Túria, a València (1991); el gratacel Donnelley Building, a Chicago (1992, guardonat el 1993 amb The Excellence in Engineering Award, entre altres premis), en el qual incorpora elements tecnològics; el Palau de Congressos de Madrid (1993); la remodelació de l’aeroport de Barajas (1997); l’Atrium Saldanha, a Lisboa (1998, Oscar d’Excel·lència per l’arquitectura i el disseny d’interiors); la torre Platinum de Vila Ananda de Beirut, al Líban (2002); l’edifici Shiseido, a Tòquio (2002); el Parque Lineal del Manzanares, a Madrid (2003); la Casa Oz, a Tòquio (2004); el Centre Cultural Miguel Delibes, a Valladolid (2007); el centre comercial residencial Alexandria i el Centre de Congressos Konstantinovsky, a Sant Petersburg (2007), i LaZona, Kawasaki Plaza (Japó), d’ús mixt (2006).

El 1990 publicà l’autobiografia Espacio y vida.

Entre els nombrosos premis i distincions que rebé, cal destacar el premi FAD de disseny (1963) i el premi ADI-FAD d’arquitectura (1964), el premi ASID (American Society of Interior Design) 1978, el premi Ciutat de Barcelona per la reconversió d’una fàbrica de ciment en estudi d’arquitectura (1980), el títol d’arquitecte de l’Ordre des Architectes de Belgique (1989), el premi de l’Académie Internationale de Philosophie de l’Art de Berna (1989) i la Creu de Sant Jordi (1993). Fou membre honorari de l’Ordre National des Architectes (1979) i de l’American Institute of Architects (1985), i el 1984 fou nomenat oficial de l’orde de les Arts i les Lletres del Ministeri de Cultura francès.

Bofill i el cinema

Durant la dècada de 1960, abans de dedicar-se exclusivament a l’arquitectura, fou un membre destacat del moviment de renovació cinematogràfica de l’Escola de Barcelona, per l’estreta amistat amb Cinto Esteva i altres futurs cineastes, i també per les seves ambicions poliexpressives. Les primeres incursions cinematogràfiques les signà amb el cognom matern. Participà activament en el primer film de V. Aranda, Brillante porvenir, i, com a director, en el curtmetratge Circles (1966), que se separà del projecte inicial d’un film d’episodis amb Esteva, Joaquim Jordà i Pere Portabella. El curt fou la peça més experimental en el pla formal dels primers anys de l’Escola de Barcelona. Posteriorment, bé que ja orientat envers l’arquitectura, dirigí el llargmetratge Esquizo (1970), que presentà com a “assaig fílmic” entorn de la frontera entre creativitat i follia i que signà el Taller d’Arquitectura fundat per ell. També realitzà cintes de caràcter més privat en format de 8 mm.

Bibliografia

Bonet, E. i Palacio, M.: Práctica fílmica y vanguardia artística en España 1925-1981. Universidad Complutense, Madrid 1983, p. 32-34.

Corominas, A. i Espelt, R.: Fora de camp. Set itineraris per l’audiovisual català dels anys 60 als 90. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1999.

Riambau, E. i Torreiro, C.: El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn. Generalitat de Catalunya, Barcelona 1993.